La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Antoinette Torres Soler : “No donem per fet que siguem aliades, es tracta de buscar, construir i anar plantejant les nostres experiències i discursos”

Antoinette Torres Soler és la directora d’Afroféminas, un projecte comunicatiu que aplega les veus i les experiències de dones negres. El dissabte 27 de maig a la llibreria La Caníbal, oferirà un taller on abordarà les relacions de privilegi i d'opressió a través del microracisme quotidià.
Antoinette Torres Soler : “No donem per fet que siguem aliades, es tracta de buscar, construir i anar plantejant les nostres experiències i discursos”
Antoinette Torres Soler i Raquel Laínde durant el taller Conversación entre ¿Aliadas?, a Madrid /AFROFEMINAS
maig 24
11:23 2017

El projecte Afroféminas, tal i com es defineix a la seva web, és una “comunitat en línea per a dones afrodescendents/negres” que va nèixer el 2014 encapçalat per Antoniette Torres Soler. A més de donar espai a la difusió d’experiències, veus i coneixements de dones negres, el projecte també ofereix tallers que posen el focus en les seves vivències i les de les dones caucàsiques des de la seva posició de privilegi. El taller Conversación entre ¿Aliadas?, és el primer i únic taller que Torres realitza amb la col·laboració d’una dona blanca, Raquel Laínde.

De quina necessitat neix el projecte comunicatiu Afroféminas i qui l’omple de vida i continguts?

Entre molts motius, va néixer arran d’una preocupació: la percepció que jo notava que es té respecte a les dones negres en el context espanyol. Recordo escriure al buscador “dona negra” i que només sortís pornografia. Vaig néixer a l’Habana, on era professora a la Universitat d’Art. I he passat de ser professora a ser confosa amb molta facilitat per la dona que neteja casa meva. I vaig començar a preguntar-me fins a on passava això. Més tard, en ser mare, també em va començar a preocupar la identitat de la meva filla, com se la percebia i com s’enfoca l’educació en aquest sentit. Així que, en un principi, vaig crear Afroféminas com un camí d’apoderament perquè hi havia moltes preguntes de les quals necessitava respostes. Més tard, vaig adonar-me que el que em passava a mi no era anecdòtic sinó que els passava a moltes persones en llocs molt diferents, així que vaig adonar-me que moltes experiències es repetien estiguéssim on estiguéssim. Hi ha hispano-parlants arreu i és per això que connectem amb molts països (Amèrica Llatina, Estats Units, França, Alemanya, el Regne Unit) . Però no podia ser només jo qui parlés de la dona negra, que formo part de la diáspora i que sóc una dona cubana amb determinades característiques. Hi ha moltes dones negres i volia que, d’alguna manera, hi estiguessin totes representades. Aleshores, vam començar a rebre molts textos perquè les veus de les dones negres nascudes a Espanya, que estan completament invisibilitzades en el discurs polític, estiguessin representades.  

La dona negra a l’Estat espanyol?

Quan es pensa en dona negra a l’Estat, es pensa en una persona amb una experiència migrant que no té cap tipus d’estudi i que, per tant, no té res a oferir. I la manera com se’ns percep afecta la nostra quotidianitat.

Antoinette Torres Soler durant un taller de microracisme a Saragossa / AFROFEMINAS

Antoinette Torres Soler durant un taller de microracisme a Saragossa /AFROFEMINAS

Heu començat el taller Conversación entre ¿Aliadas?, com l’enfoqueu?

Parlem de les microagressions que apareixen en el nostre dia a dia i de quines solucions donem des d’Afrofeminas per resoldre-les. En moltes ocasions, es dona per fet que el col·lectiu afrodescendent només es queixa però no troba solucions, i això és completament fals. També parlem del qüestionament que s’ha de fer la persona que viu en el privilegi. Precisament per això em va semblar interessant convidar a la Raquel Laínde (una dona caucásica) a realitzar el taller amb mi. Ella té un discurs molt aconseguit sobre l’aliança i em sembla important que les persones blanques escoltin a altres persones perquè pensin en la nostra proposta i s’hi apropin des de l’empatia. Els tallers d’Afrofeminas, en el fons, el que busquen és trobar l’empatia, cosa que no és possible amb xifres fredes ni dades històriques. Es poden llegir llibres de feminismes negres i continuar reproduint el mateix. No només val entendre les coses o aprendre un discurs, cal incloure l’empatia i l’emoció perquè s’entengui que la meva vida i la de moltes dones està atravessada per moltes microagressions que la part privilegiada no hauria de permetre. No és un problema d’un col·lectiu concret, sinó que de tot el món.

Parleu de fer visibles les micro i macro opressions de les dones negres, sempre tenint en compte la diversitat i no com a col·lectiu homogeni?

Jo parlo com a dona negra, des del nostre discurs i punt de vista, i no tinc cap dret a dir quines són les opressions que viuen les dones àrabs, això ho han de dir elles i crear els seus espais per fer-ho. També parlem de com podríem qüestionar-nos des del privilegi, i aquesta és la part que la Raquel dinamitza. Ella explica com ha construït el seu discurs i com ha assolit un nivell de conscienciació respecte al privilegi a través de les experiències. Al final, també parlem de solucions, què es pot fer perquè desapareguin aquest tipus d’opressions.

Quin efecte té parlar des de la quotidianitat?

Sempre he enfocat els tallers des d’un punt de vista vivencial perquè la gent entengui com es generen els processos de discriminació i en quines situacions concretes es creen. En moltes ocasions, es pensa en el racisme a l’Estat espanyol des de situacions extremes, i no és així. Les circumstàncies de discriminació es donen perquè estan molt normalitzades i aquí és on ens enfoquem. Hem d’intentar deconstruir totes aquestes dinàmiques que creen discriminacions de forma molt solapada. I per això cal parlar d’allò que incomoda. No es tracta d’atacar, sinó de parlar de totes les situacions que afecten col·lectius concrets, perquè és aquí on es troba la injustícia social.

Durant el taller Conversación entre ¿Aliadas? a Madrid /AFROFEMINAS

Durant el taller Conversación entre ¿Aliadas? a Madrid /AFROFEMINAS

Així, es tracta de parlar des d’on es construeixen les relacions?

Efectivament. Hem de trobar formes diferents de relació amb l’alteritatt. Fins i tot jo també reconec els meus privilegis, perquè com a dona negra casada amb un home espanyol els tinc. Apostem per un discurs d’empoderament i de no utilitzar el blanqueig, que en el meu cas em proporciona el meu marit, perquè, d’alguna manera, cada una pugui obrir-se les seves oportunitats amb el seu propi discurs.

És important el concepte d’interseccionalitat per parlar de les relacions de privilegi i opressió?

Des del meu punt de vista, la interseccionalitat és un concepte trampa, perquè parla de moltes opressions. Jo no acostumo a utilitzar-lo perquè les opressions tenen nom i subjecte. I aquí està el problema. Si parlem d’opressions, per exemple en termes feministes, parlem de feminisme gitano, feminismes negres… Tots aquests discursos tenen subjectes que, una vegada i una altra, acaben quedant invisibles. El perill que veig en el concepte d’interseccionalitat és que permet que en espais feministes públics es donin situacions on persones que no viuen directament l’opressió s’anomenin feministes negres o gitanes i substituir aquests subjectes i invisibilitzar-los. Aquest és el problema que s’està donant en els espais institucionals: la invisibilització constant i la utilització del privilegi per ocupar espais que no poden ocupar les altres. Respecte a aquest tema, porto una gran denuncia en la Casa de la Dona de Saragossa i respecte a la Conselleria d’Igualtat. Quantes feministes negres han estat en la Casa de la Dona? Cap. Però probablement hi ha una dona que ha llegit quatre llibres i creu que pot parlar de les nostres experiències i, fins i tot, sentir-se més legitimada que nosaltres per fer-ho, quan en el nostre col·lectiu hi ha persones completament formades per ocupar aquests espais.

El passat dissabte 20 de maig vau fer el taller a Madrid. Com va anar?

Va ser molt interessant i va anar molt bé. Ens van demanar que fos més llarg perquè havíem de parlar de tantes coses que se’ns va acabar el temps i la gent demanava més. Hi va haver molt bon feeling i feedback. Quan vam començar a parlar de privilegis, una mare adoptiva que tenia un fill de quinze anys ens va explicar que havia vingut per resoldre alguns dels problemes amb què es troben les mares adoptives i que gran part d’aquest col·lectiu no reconeix. Hi havia estudiants, persones que estaven investigant, mares adoptives… Es va crear un diàleg molt interessant.

Quines són les noves formes de visibilització de les quals parleu?

Hi ha un exemple que utilitzo per mostrar una microagressió. El dia contra el racisme, em van fer una entrevista en directe a Saragossa. A l’estudi de ràdio, també hi havia unes noies que s’autodenominaven feministes antifeixistes i explicaven què era el micro-racisme utilitzant textos i arguments calcats dels que hi ha al blog d’Afrofeminas. Què hauria d’haver passat allà? Com s’hauria d’haver utilitzat el privilegi? Haurien d’haver dit que tota la informació era extreta d’una pàgina web que porten dones negres, les quals estan generant tota una sèrie de coneixements. És de justicia dir-ho perquè, en cas contrari, es continua pensant que aquest col·lectiu no està fent res. Aquest podria ser un exemple d’apropiació del discurs.

Apropiar-se d’un discurs, invisibilitzar i continuar ocupant l’espai..

S’estava creant micro-racisme i era contraproduent perquè es parlava dels textos d’Afrofeminas però sense dir que havien estat escrits per dones negres. I això cal dir-ho.

Durant el taller Conversación entre ¿Aliadas? a Madrid /AFROFEMINAS

Durant el taller Conversación entre ¿Aliadas? a Madrid /AFROFEMINAS

En el taller, també expliqueu que compareu el col·lectiu de dones negres amb d’altres. Què se n’extreu de la comparativa?

La comparació la va creant la Raquel, perquè la gent reaccioni i se n’adoni que en una mateixa situació les coses són completament diferents. Per exemple, la mare adoptiva, ho va evidenciar molt rapidament. El seu fill havia patit diverses discriminacions a l’escola perquè no es sabia que ell era fill d’una dona blanca, quan la mare va anar a l’escola el tracte que rebia el fill va canviar. I és important que una dona blanca ho digui. Les persones afrodescendents ho sabem perfectament, l’important és que la persona que porta el privilegi sigui conscient. Encara més, ella que té un fill negre, s’adona dels canvis d’actitud respecte a la policia, quan estan en un parc, en els espais públics… Buscar la comparativa fa reaccionar la gent i que se n’adonin fins a quin punt arriben les diferències pel privilegi. Aleshores, la Raquel fa la comparació amb les seves pròpies experiències i relata la manera com el privilegi pot obrir-te moltes portes i de la mateixa manera te les pot tancar amb moltes altres persones. També explica quina és la manera més efectiva d’utilitzar-lo per no invisibilitzar i crear encara més injusticia.  

Per tant, és un exercici de posar consciència sobre l’espai que s’ocupa i revisar-se?

Exactament. No és un taller per fer teoria, sinó que es tracta de veure si les persones, realment, són conscients d’aquestes situacions.

En relació a la revisió que ha de fer cadascuna, és per això que el concepte d’aliades es posa en dubte?

Sí, no donem per fet que siguem aliades, es tracta de buscar, construir i anar plantejant les nostres experiències i discursos. El que busquem amb aquest taller és que, almenys, te’n vagis pensant i això ha passat en d’altres que hem fet. Recordo que quan vaig acabar el primer taller de microracisme a adolescents de 15 i 17 anys em van dir: “Me’n vaig pensant en moltes coses, mai m’havien fet pensar d’aquesta manera ni ho havia vist així”. Jo amb això ja em quedo molt tranquil·la. L’interrogant és molt important, que una mateixa es pregunti i es qüestioni.

Que et moguin de lloc?

Això! Que et moguin dels espais de confort i te n’adonis que hi ha coses que t’has de qüestionar i que moltes vegades les tens al davant però costen molt de veure perquè estan molt normalitzades.

Ens preguntem si és possible eradicar les relacions de privilegi i opressió quan no només tenen a veure amb les accions d’una mateixa, sinó que també es vinculen a la manera amb com se’ns llegeix i se’ns percep i quina posició se’ns atorga.  

El privilegi és cultural i, per tant, és molt difícil d’eradicar. Però jo crec que, poc a poc, i a llarg termini, hi ha moltes coses que desapareixeran. No ho dubto. I això funciona des de la pròpia acció que hem de crear nosaltres mateixes i totes les persones interessades en mullar-se. Cal anar per molts camins i la base de tot és l’educació,on hi ha encara molt camí a recórrer. El dia que fem el taller a La Caníbal, parlaré sobre experiències i sobre les repostes que em van donar nois de 15-17 anys quan els vaig preguntar què pensaven de les persones negres en espais públics. Vaig poder veure el nivell de normalització entre persones molt joves de determinades situacions i percepcions en relació a les persones negres.

L’imaginari…

Exactament. Si és clar que hi ha masclisme en joves de 15 anys, perquè la gent es qüestiona si hi ha racisme? És exactament el mateix: fenòmens molt antics que es troben dins de la medul·la cultural. I per poder resoldre-ho, cal que et qüestionis la teva pròpia cultura i manera d’entendre les coses, la teva forma d’aprendre. Has de qüestionar-te moltes coses i, és clar, és un exercici que no acaba amb un taller. Després la gent pot llegir, buscar informació i corregir les seves accions en la seva vida quotidiana. Aquesta és la idea: que t’ho plantegis com una cosa personal.