La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Fotogrames de l’abús

La història de la Txivi evidencia els implícits que hi ha en el control de la Llei de l'Avortament sobre el dret a decidir lliurament de les dones.
Fotogrames de l’abús
Il·lustració/ ITZIAR TORRES
juny 29
09:00 2016

Des de setembre de l’any passat (2015), va entrar en vigor la polèmica reforma de la llei de l’avortament del PP, després de la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). El principal canvi que introdueix la reforma de Gallardón és que les noies d’entre 16 i 17 anys no poden avortar sense consentiment familiar.

Segons l’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció de l’Embaràs (ACAI), el percentatge de dones d’entre 16 i 17 anys que van avortar durant el 2014 a l’Estat va ser del 3,60% del total, i d’aquestes, un 12,4% no van informar als seus familiars. Així, les xifres indiquen que gairebé el 90% de les menors havien informat. La victoriosa reforma de Gallardón deixa sense protecció entre 400 i 500 menors, un 0,44% del total d’avortaments, que es troben en contextos més vulnerables.

Avui compartim una història que evidencia els perills i abusos que implica el control heteropatriarcal sobre el dret a decidir lliurement de les dones.

Sobretot, vull explicar la meva experiència perquè, més enllà del que em va passar a mi, espero que serveixi a algú. No ens podem permetre tornar enrere.

La Txivi comença a explicar-me una experiència que duu amb ella fragmentada i difosa entre sensacions. Colors i olors que l’han ajudat a reconstruir part de la història de la seva vida: la història d’un abús continuat. No ho esculls, t’hi veus abocada. Es refereix a la dècada dels anys 80, quan a Espanya la reivindicació per la legalització de l’avortament fou una de les principals crides de la lluita feminista. I és que al 74, les xifres recollides per la Fiscalia del Tribunal Suprem eren esfereïdores: 300.000 avortaments clandestins realitzats en unes condicions tan precàries, que la falta d’higiene i confort van acabar amb la vida de 3.000 dones. Però la qüestió de l’avortament es va continuar dirimint en l’esfera privada fins a l’any 85, quan el Tribunal Constitucional va donar llum verda a l’avantprojecte de llei que el govern socialista havia presentat el 1983. El projecte de llei era insuficient per al moviment feminista perquè mantenia la interrupció voluntària de l’embaràs tipificada com a delicte penal i no garantia la seva realització en la sanitat pública. Fins aleshores, les dones que s’ho podien permetre anaven a Londres o Portugal. L’experiència de la Txivi és la d’una d’entre – segurament–  tantes dones que no s’ho podien permetre.

L’estiu de l’any 83 em vaig quedar embarassada. Deuria tenir uns 17 anys i no em va resultar gens fàcil anar on anava la gent que tenia pasta: a Londres. Amb els coleguilles vam reunir els diners a últim moment. En poc temps, va aplegar el just per al bitllet d’autocar d’anada a Amsterdam i per a pagar la interrupció de l’embaràs. No recorda el nom del lloc on va avortar, però si la imatge d’una nena de 17 anys que es pensava que era molt gran. En un paper, portava l’adreça de l’ambulatori que unes companyes li havien donat. No coneixia a ningú i la gent se la mirava estranyada. La primera part de l’adreça se’m va esborrar del paper i sense saber-ho anava preguntant per un lloc que no volia dir res, recorda amb certa tendresa. Però sabia prou anglès i anava amb prou actitud per a espavilar-se. El va trobar. Estava molt avançada, de 4 mesos. Al principi semblava que no m’ho volien fer. Finalment, li van practicar un avortament quirúrgic mitjançant el mètode de l’aspiració. Vaig perdre molta sang i el primer que em van dir tots els metges és que havia de descansar i no fer esforços. Però a l’ambulatori on va avortar no ingressaven i va haver de buscar-se (més) la vida. No tenia calers. Tampoc bitllet de tornada. M’havien dit que si anava al Consolat potser em repatriarien, que no els interessava tenir a menors voltant ‘por ahí’. Però vaig anar al Consolat i em van fer fora a patades, explica entre un somriure irònic.

És en aquest punt de la història que per a la Txivi és important exposar el que comporta que l’avortament sigui il·legal. T’empeny a buscar-te la vida i a posar-te en perill. I tot això és molt evitable. Després d’avortar, va passar una nit en un alberg de ‘mala muerte’. Em trobava fatal i estava perdent molta sang. Amb els recursos necessaris (diners i companyia) i en una situació controlada tot això t’ho estalvies. I explica l’experiència de la seva cosina que, no gaire abans que jo, va poder anar a Londres i avortar sense problema. Jo em vaig trobar al carrer. Tenia molta pressa i mig confiava en què podria fer-ho. Arribar a Amsterdam, avortar i tornar. Però no va ser així. S’excusa perquè el record li falla. Fa molts anys d’això i em costa aportar gaires dades. I és que la seva història va a trossos, és difusa. Després de passar una nit a l’alberg, havia de trobar algú amb qui tornar a Barcelona fent autoestop. Necessitava alguna persona que fes un trajecte llarg. Havia de fer els mínims canvis possibles per tot el que suposava. La gent em mirava amb cara estranya. Suposo que jo tampoc feia molt bona cara. Quan s’ho mira amb perspectiva, pensa en l’experiència des del coratge: de tot n’extreus alguna cosa. Però si ho explica és perquè tan de bo això no ho hagués de passar ningú.

Amb els primers que vaig viatjar eren de León. Pujades a un Citroën, van fer un tros de camí força llarg fins al nord de París. Recordo que a mi em semblaven molt grans però no devien arribar als 30. Els va explicar pel que havia passat. Em van cuidar molt. Van fer nit a una gasolinera. Sóc al·lèrgica als antibiòtics i a Amsterdam em devien donar alguna cosa que no m’anava bé. Vaig deixar de prendre’m el que m’havien donat i jo penso que per això sagnava tant. Els joves que l’acompanyaven volien passar per la Bretanya francesa i li van proposar deixar-la a Irun. Anaven amb calma però jo tenia molta pressa. Volia arribar a Barcelona i que em veiés un metge. Així que la van deixar en un petit poble al nord de París. Minuts més tard que baixés del cotxe, van tornar enrere. Segur, segur, que vols quedar-te aquí?, recorda que li preguntaven amb preocupació. No es van quedar gens tranquils.  

És en aquest punt de l’experiència de la Txivi on es troba el perquè d’un record fragmentat. No recorda quan temps va passar fins que va pujar al cotxe d’un tio que des del primer moment em generava mala espina. No ho sé. Alguna cosa et diu que no però, quan estàs en una situació així, el que vols és que s’acabi ràpid. Recorda que les carreteres que anaven agafant cada vegada es feien més petites. Quan és al contrari, no? A mesura que vas sortint dels pobles, les carreteres s’eixamplen. Mig en anglès, mig en francès li deia que a on anàvem, que jo el que volia era que em deixés a París. Només recorda que els camins cada vegada semblaven menys oficials fins que vam arribar a un lloc com amb molta terra, envoltat de camps de blat, imagino. A partir d’aquí, només mil colors. Flaixos. Groc. Olor a benzina. L’home va començar a tocar-la. Recordo que vaig agafar una navalla petita que portava a sobre. Però poca cosa més dins el record. No sé què va passar. D’aquí, a la sensació d’una patada i jo a fora a terra. Ell se’n va anar.

Quan va arribar a Barcelona i un metge la va mirar, va saber que havia patit una violació. Potser van passar 15 anys fins a explicar-ho a algú. Per protegir-te? Potser.

Dormir i netejar-se, netejar-se, netejar-se. Això és el que necessitava quan va arribar a casa. Però no n’hi havia prou amb cap dutxa. En aquell moment, vivia amb una col·lega i el seu company, el pare de la meva filla. Ara ja no estem junts però hi vam estar força temps. Va anar a planificació familiar que, en aquell moment, no estava dins de la seguretat social. Anaven com en paral·lel. I va ser quan vaig començar a sentir-me una mica millor. Però, fins passat molt temps, no va explicar res a ningú. El sentiment de culpa és un dels responsables: per no haver-me defensat prou. Jo sempre he estat molt ‘peleona’. Ara, que amb el temps m’he analitzat més, penso que sentia molta vergonya. Durant molt temps va rebre tractament psiquiàtric. Tenia atacs de pànic i ansietat. Però no havia filat mai les peces de la història fins que, un dia, follant (amb una persona que ara és una gran amiga) vaig tenir una reacció estranya. “A tu t’ha passat alguna cosa”, li va dir. Va ser a partir d’aquell moment que va començar a posar paraules. A fer-ho real. Hi ha una peça en tota la història que l’he perduda per algun lloc.

Les primeres peces del fotograma les va començar a encaixar quan les coses li van començar a brotar. Necessitava sortir d’aquell episodi. Arribar com més aviat millor a Barcelona per salvaguardar-se. Suposo que tot això va fer que ho deixés tancat dins un racó. Ara, que té 49 anys i amb el temps la motxilla cada vegada més plena, s’ho mira amb perspectiva. Durant un temps vaig intentar recordar però no podia. Amagar-se en la història durant aquells 15 anys la va portar a oblidar, a no connectar. M’ha costat molt analitzar-me bé.

La reconstrucció de què va passar no és completa. Debades, la feia de nit, en somnis. D’altres, en situacions concretes. Era dolorós, però sabia que era bo. Recorda un viatge en furgoneta. Anava amb unes amigues i estaven molt cansades. De cop em va venir una sensació d’ofec. També les olors, el color de què veia per les finestres. I és que moltes coses externes li despertaven sensacions concretes que la feien connectar. Pistes que la portaven a recordar part de les imatges oblidades. He recordat al ‘tio’ sobre meu. L’alè. La sensació de fàstic, de bloqueig, de no poder moure’m.

L’abús de la llei, que la va obligar a marxar fora perquè la intervinguessin quirúrgicament. El pes dels calers (els tens o no). El trajecte cap a Amsterdam. La violació. El retorn a casa. La precarietat. La doble moral burgesa això no ho veu. I pensa que el seu cas és simbòlic, per això el comparteix. Evidencia la seva frase estrella. Diuen “dret a la vida” quan potser estan condemnant a una persona a morir en una cuneta. “Sí a la vida” de qui? Si us importa una merda. Les vostres filles no ho patiran tot això.