La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Montserrat Roig i l’Eixample en femení

L'obra de l'autora està indestriablement lligada al barri de l'Eixample, als carrers, balcons i galeries i a les vides que hi amaguen.
Montserrat Roig i l’Eixample en femení
Retrat de Montserrat Roig / ALBERT PONS
juny 13
09:00 2016

L’àvia descansa asseguda a la butaca de la galeria. Agafa de la tauleta amb cura una novel·la, i l’obre després d’ajustar-se les ulleres gruixudes per la pàgina on té el punt de llibre que el Nil va regalar-li. Llegeix El temps de les cireres de Montserrat Roig tot movent els llavis. Totes les seves històries parlen de dones que com ella havien viscut a les cases dels carrers de l’Eixample. Recloses a la part del darrere d’uns pisos immensos, les senyores de l’Eixample idearen com sentir-s’hi bé. Tot ho recorda amb l’estil familiar de Montserrat Roig, qui ja des de ben jove tenyia les paraules de melangia.

Totes dues van néixer a la Barcelona del sol de la infantesa. La ciutat, esmorteïda i grisa, procurava guarir-se ràpid de les ferides que la guerra civil hi havia deixat. I ho feia. Al número 37 del carrer Bailèn, encara hi havia llambordes i els plàtans eren joves, d’un verd lluent i esponjós. Roig havia escrit sobre aquelles primeres famílies que havien conquerit l’Eixample. Anar-hi a viure, en el moment de la seva creació, era una aventura. Els primers pobladors del barri eren els pagesos, que havien deixat el camp arrel de les guerres i la fam i havien obert petits telers o magatzems tèxtils. Una petita burgesia progressista, que a base d’arriscar i lluitar va saber enriquir-se.

L’àvia s’emociona quan llegeix a Roig parlar dels celoberts pels quals s’alçaven olors de totes les cuines, de les espieres modernistes i els sostres estucats amb filigranes de guix, dels balcons modernistes vestits amb dracs i flors. Ningú com ella va saber descriure l’univers interior de les cases, de les galeries de l’Eixample des de les quals les dones van veure passar la vida. Ningú com ella per donar veu a la reivindicació de dones en crisi amb el seu món, relegades de la vida pública.

Molt s’ha escrit sobre Barcelona, sobre els seus misteris i les seves belleses, sobre els anys dels cafès i les tertúlies, sobre el barri xino, la bohème, Els quatre gats i la Vanguardia, sobre els anys en que més que una ciutat era una promesa de ciutat. Massa poc sobre la Barcelona femenina, la versió interna, l’úter d’aquesta ciutat en transformació. Mentre els carrers s’omplien del fum dels primers cotxes, els petits comerços es feien forts i la ciutat cridava l’atenció a l’exterior, nissagues senceres de dones van haver de conformar-se amb l’imaginari que componien als balcons, les galeries, l’interior de les cases de l’Eixample.

Entrada als Jardins de Montserrat Roig a Sagrada Família/MARIA DEL MAR LÓPEZ

Entrada als Jardins de Montserrat Roig a Sagrada Família/MAR LÓPEZ

Veig l’àvia a contrallum que corre una mica la cortina. La llum s’organitza en un últim raig i per un moment em sembla veure’l tamisat d’un capvespre de postguerra. Puc imaginar-me-la cinquanta anys més jove i no n’és difícil narrar-ne la història. Hi va haver un temps en què les seves fantasies s’esdevenien sempre al mateix escenari: al pati d’illa, a l’espai interior de la casa familiar. A Montserrat Roig li agradava contemplar els balcons i imaginar quines vides s’amagaven rere l’originalitat del ferro. Deia que darrere de cada porticó hi havia una història a narrar. La seva obra és com un calidoscopi de patis de lletres de l’Eixample; una protesta costumista.

El Pla Cerdà dibuixava una xarxa sobre el mapa barceloní. Els carrers prenien nom de llocs històrics o d’homes il·lustres, mentre que a l’interior de les mançanes, els jardins i patis públics, que les intervies travessaven, rebien nom de dones. L’especulació va transformar el somni del Pla Cerdà en el que avui en resta. La immensa majoria d’aquests jardins interns han estat privatitzats o, simplement, mai van arribar a ser. Un dels pocs que sí que existeixen al barri du el nom de l’autora: els Jardins Montserrat Roig. Una altra vegada, la veu melodiosa de l’autora es relega únicament a un espai d’intimitat. Ella, que va materialitzar la seva indignació i el seu indòmit i prematur feminisme fins que el càncer la va apagar, que va ser capaç de descriure el gènesi de les vides que van fer créixer Barcelona, hauria volgut abraçar la ciutat amb només mirar-la. Barcelona la recorda a la placa metàl·lica que anomena els jardins d’un pati d’illa. Només la realitat és capaç de tanta ironia.

L’àvia mira el rellotge de mà, tanca el llibre i el deixa a la tauleta, tot embolicant la cordeta de les ulleres. Dirigeix una mirada distreta al passadís i em descobreix silenciosa al marc de la porta.

-Quan has arribat, carinyo? M’ajudes a parar taula?

Articles relacionats
Etiquetes
Comparteix