La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Lluites veïnals a l’Esquerra de l’Eixample: història i present

La trajectòria de reivindicacions i okupacions i la recent activació a partir del boom del 15M recorden que aquest és un barri viu i organitzat.
Lluites veïnals a l’Esquerra de l’Eixample: història i present
Assemblea de barri a l'Espai Germanetes / FOTOMOVIMIENTO
maig 12
14:35 2016

Durant els últims anys, l’Esquerra de l’Eixample s’ha mobilitzat per resguardar la comunitat que poc a poc s’ha anat creant. Aquest és un fet important en la història d’aquest barri, ja que després de l’onada de mobilitzacions dels anys vuitanta l’activitat associativa havia anat minvant. Tanmateix, l’Esquerra de l’Eixample va ser un barri lluitador, malgrat se l’hagi considerat una zona residencial i comercial, un barri-dormitori. Recentment, unes entrevistes realitzades a gent del barri indiquen que no és així.

Quant a les mobilitzacions que van precedir la caiguda del franquisme, les persones entrevistades recorden que el Centre Cívic Golferichs va ser ocupat pel veïnat per evitar que Núñez i Navarro enderroqués aquest edifici històric. D’altra banda, als vuitanta el veïnat també va acampar al Parc de l’Escorxador per evitar que s’edifiqués la zona. Així doncs, tot i que avui en dia la gestió de Golferichs és privada i el Parc Joan Miró no és gaire atractiu, per la falta de zona verda i la manca de gestió comunitària, existeix un precedent de lluites veïnals de les quals es pot aprendre.

Algunes entrevistes indiquen també que és difícil gestionar les diferències entre les reivindicacions d’aquella època i les reivindicacions que han obtingut visibilitat amb el 15M. De fet, algunes reivindicacions dels anys vuitanta han estat incorporades parcialment al PAD (Pla d’Actuació del Districte) vigent. Les ampliacions i modificacions que podrien incloure les noves sensibilitats del barri xoquen amb la proposició aprovada el 18 de novembre del 2015 durant la Comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, Participació i Seguretat i Prevenció de l’Ajuntament. És a dir, aquesta nova llei dificulta que es posin en marxa nous processos participatius.

Una de les persones entrevistades anava més enrere en el temps i assenyalava que a inicis del segle XX hi va haver dues cooperatives força importants al barri: col·loquialment conegudes com El Reloj (1901) i La Dignidad (1903). Van començar com a cooperatives de producció i de consum que sostenien un projecte social i cultural que en alguns casos, i salvant les distancies, es podien assemblar a alguns centres socials actuals. Destaca, per exemple, l’existència, en aquestes cooperatives, de botigues amb roba autogestionada, biblioteques, forns de pa, teatre i llocs d’accés lliure per generar comunitat. Aquestes dues cooperatives van anar creixent, i van arribar a fusionar-se. Llavors van passar a anomenar-se: Unión Cooperatista Barcelonesa i van construir un edifici situat a la confluència dels carrer d’Urgell i de Provença. Poc després, va esclatar la Guerra Civil. El Franquisme acabaria amb el cooperativisme al barri i la propietat de l’edifici va passar a mans de l’Església, que utilitzà l’espai per crear la Parròquia de Sant Isidor, que es manté fins avui en dia. Així acabava un altre episodi històric de lluites a l’Esquerra de l’Eixample.

Fent un salt més endavant, després de la transició va haver-hi un període amb poca mobilització social al barri. Únicament l’Associació de Veïns i Veïnes va aguantar el pas del temps. Al maig del 2011, amb l’esclat del 15M hi va haver un boom en el si dels moviments socials que s’escampà pels barris de la ciutat. L’Esquerra de l’Eixample va trobar la seva veu després que les places haguessin quedat buides, ja que les assemblees i la seva gent es va descentralitzar als seus barris. Poc després, es va inaugurar el Centre Social Can Piki Pugui, l’abril del 2013, una okupació breu però intensa. Efectivament, l’obertura d’un espai amb aquestes característiques va permetre al barri profunditzar en els llaços que hi havia i crear-ne de nous. Diverses assemblees i col·lectius van coincir en aquest espai, entre els quals destaquen: l’Assemblea de barri, el col·lectiu Recreant Cruïlles i l’Assemblea Gai Triangles Roses, juntament amb individualitats i persones del barri que es van començar a conèixer. En aquell moment, Recreant Cruïlles, després de més de dos anys pressionant i amb la col·laboració de l’Associació de Veïns i Veïnes, veia propera la cessió de la gestió de 500m2 dels 5.500m2 del solar de Germanetes, per part del Consistori. La cessió es va fer efectiva l’octubre del 2013.

D’ençà de l’obertura de l’Espai Germanetes, el Mercat de Pagès, projecte impulsat pel Grup de Consum del barri, ha generat unes dinàmiques d’implicació i trobada de diferents col·lectius i un consum responsable per part del veïnat. Cada segon dissabte de mes, s’organitzen paelles ofertes a la voluntat i mercat de productes ecològics i de proximitat que generen un espai idoni de trobada per fer difusió dels moviments socials. Al voltant d’aquest espai cal destacar: la lluita per la peatonalització d’alguns carrers considerats estratègics (El Camí Amic), la lluita pels 5.000m2 del solar que no va cedir el consistori o la creació d’un espai verd amb hort comunitari i d’un rocòdrom d’accés lliure.

Per altra banda, després dels desallotjaments de Can Piki Pugui, el juny del 2013, i La Otra Carboneria, el febrer del 2014, vàries persones van decidir obrir un nou espai: l’Ateneu l’Entrebanc el març del 2014. En el cas de La Carboneria, els Mossos d’Esquadra van modificar llur costum de desallotjar a primera hora de la matinada i, durant varies hores, el carrer d’Urgell va estar aturat per un desplegament policial amb un cost aproximat de 100.000 €. Barclays va recuperar l’edifici més antic de tot l’Eixample, i dos anys després encara el manté buit, patint un progressiu deteriorament.

El projecte de l’Ateneu l’Entrebanc, que el 26 i 27 de febrer va celebrar el segon aniversari, s’emplaça en una antiga oficina de Caixa Penedès, ara propietat del Banc Mare Nostrum. L’Entrebanc segueix donant cabuda a projectes com la Xarxa d’Aliments Reciclats de Sant Antoni – Esquerra de l’Eixample, la Biblioteca Social Conxa Pérez, la Distri de Fanzines, la Teteria Autogestionada Les Remeieres o la recent Assemblea feminista La Lloba. L’okupació fou duta a terme amb la complicitat del barri, que creava així un nou espai autogestionat complementari al projecte de Germanetes. D’aquesta manera, el veïnat va obtenir espais on organitzar-se i trobar-se. Espais on fer vida de barri.

Els espais gestionats per Recreant Cruïlles i l’Entrebanc han ofert una multitud d’activitats com ara tallers d’anglès, de teles, de ioga, grups d’estudi sobre maltractament infantil, economia crítica, filosofia, antitecnologia, plantes medicinals, swing, etc. Una de les persones entrevistades comenta que “la importància d’aquests espais radica en la seva riquesa, ja que hi entres i notes l’esforç que les persones han anat realitzant per acomodar-los i per obrir-los a tothom.” Aquesta és, sens dubte, la gran força d’aquests projectes, que creen béns comunals en què el dret a no ser exclòs preval sobre el dret a excloure, que és el sentit propi de la propietat privada.

Aquesta és la importància dels béns comuns, que es diferencien dels bens estatals o públics per ser molt més que la titularitat d’un territori. Són espais de vida, que no accepten ser delimitats en maquetes, ni encabits en plànols estàtics que agafen pols als despatxos de les administracions.

Així doncs, el barri és viu i s’organitza per fer front als interessos polítics i econòmics que pretenen dur a terme projectes urbanístics que no contemplen les preocupacions de les persones que els pateixen. Tal com deia un altre entrevistat, el veïnat difícilment s’oposaria a disposar d’un espai comunal de 5.000 m2, a més dels equipaments públics previstos en el Pla General Metropolità negociat pel veïnat durant els anys vuitanta. Aquesta pressa per edificar més pisos, ja siguin de lloguer social per a gent gran o bé jove, és un símptoma de la malaltia profunda que pateix la nostra societat.

Tal com deia el manifest fundacional de l’Entrebanc: “Vivim en un barri on ningú coneix ningú, fet i dissenyat per separar les persones en lloc d’ajuntar-les, un barri disseccionat per l’asfalt i els cotxes, creat intencionadament per generar individualisme i desconfiança, impedir el teixit veïnal i aïllar les persones a les seves pròpies cases”. Les persones entrevistades semblen coincidir en aquest punt, però també esmenten les diverses lluites que han estat importants pel barri.