La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Les transidentitats perseguides per la fòbia a la diversitat

Individualitzant una qüestió com la trans* i categoritzant-la com a trastorn mental s’evita qüestionar i parlar de les patologies de la societat.
Les transidentitats perseguides per la fòbia a la diversitat
Leo Kulisevsky i Zenia Liñan, dues persones trans* exemple dels diferents processos de transició de gènere/VICTÒRIA OLIVERES i MAR LÓPEZ
març 15
09:00 2016

“Tot allò que desconeixem ens fan por” afirma convençuda Rosa Almirall, ginecòloga directora d’àrea d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR), un servei que pertany a l’Institut Català de la Salut. La ignorància es tradueix en por i al cap a la fi això és la transfòbia, és un dels motius pels quals la societat es recolza en aquesta por a la diversitat, en el binarisme de gènere i en l’heteropatriarcat per discriminar les persones trans*.

La condició de persona cisgènere pot fer que una se senti d’alguna manera intrusa parlant del fet trans*, però aquest reportatge té la intenció d’aportar més visions que trenquin amb el desconeixement sobre aquesta qüestió i permetin entendre que la transfòbia i el binarisme de gènere són temes que afecten tota la societat.

Si ens apropem a la realitat de les persones trans* el primer que reconeixem és que es tracta d’una diversitat que alhora inclou moltes diversitats. D’entrada, és un col·lectiu heterogeni que sovint topa amb dificultats per trobar un terme que representi totes les identitats que viuen el seu gènere, el seu sexe i la seva identitat fora de la normativitat. Així, el concepte trans* avarca tota aquesta diversitat de persones que “viuen i/o senten una identitat de gènere diferent a l’assignada en néixer i/o que la seva expressió de gènere no encaixa en els estereotips culturals”, tal i com puntualitza Generem, associació de persones trans*.

Un exemple de la diversitat de processos i persones són la Zenia Liñan i el Leo Kulisevsky. La Zenia és una dona trans* que va viure fins els trenta-sis anys com a Alex, però sentint que hi havia una part “femenina” que havia d’amagar i no la deixava viure. El Leo té vint-i-dos anys, forma part del col·lectiu de dones, lesbianes i trans* Degenerades de l’Eixample i fa un parell d’anys va començar un procés de qüestionament del seu gènere. Malgrat va iniciar un tractament d’hormonació, està vivint el seu trànsit d’una manera fluida fugint de la pressió que li suposa el binarisme.

Lluita per la despatologització trans*

L’expressió més violenta de la transfòbia segurament sigui la categorització del fet trans* com a trastorn mental, defensada no només pels manuals de psiquiatria, sinó també per les institucions i part la societat. L’Associació Nord-americana de Psiquiatria inclou, en la cinquena i darrera versió del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-V), la “disfòria de gènere” per referir-se a les persones trans*. Aquest manual, segons apunta Rosa Almirall, “és la bíblia dels diagnòstics psiquiàtrics i les unitats d’identitat de gènere es basen en el seu seguiment estricte”.

A les persones que volen canviar la menció de sexe i nom al DNI se’ls demana el diagnòstic de disfòria de gènere i un informe mèdic conforme han passat per un tractament hormonal de dos anys. Les persones sense nacionalitat espanyola, menors d’edat o amb diversitat funcional no tenen dret a sol·licitar aquest canvi.

Jordi Mas Grau, sociòleg i antropòleg , és l’autor de la tesi Subjectivitats i cossos gestionats. Un estudi sobre la patologització i medicalització del transgenerisme. Segons aquesta investigació, els arguments per tractar el fet trans* com una patologia es construeixen sobre uns símptomes identificats com a errors.

D’una banda, es parla d’un error a nivell físic segons el qual les persones han nascut amb un cos que no és el seu. D’altra banda, es fa referència a un error en un nivell psíquic que provoca el rebuig del propi cos, justificant així el suposat trastorn mental. “Si es parla de trastorn mental, per què es recomanen intervencions físiques? I al revés, si es parla d’un problema biològic per què es tracta com un trastorn mental?” qüestionava Mas Grau en la seva intervenció en les primeres jornades Cultura Trans a Barcelona, l’any 2011.

En la tesi, el sociòleg assenyala tres raons fonamentals en les quals es basa la inclusió del fet trans* com a patologia. En primer lloc, una justificació teòrica que defensa que les persones trans* experimenten un malestar agut causat per una disfuncionalitat entre el cervell i el cos. Aquesta atribució, per a Grau, suposa convertir una problemàtica d’ordre social, com és la severitat del sistema sexe-gènere, en un fenomen que només ateny l’estabilitat mental de la persona.

En segon lloc, s’apel·la a una justificació pràctica, ja que per accedir al tractament hormonal i/o quirúrgic és necessari acceptar el diagnòstic diferencial. Jordi Mas Grau planteja: “per què a les persones trans* que volen modificar el seu cos se les ha de sotmetre a una avaluació psiquiàtrica, mentre que no es fa el mateix a persones que volen sotmetre’s a una cirurgia plàstica per a obtenir una aparença de gènere estereotípica?”.

Finalment, es recórre a una qüestió estratègica segons la qual la persona accepta el diagnòstic de disfòria de gènere perquè així, el tractament serà finançat per una administració pública o per una mútua sanitària. “Aquesta raó fa que el diagnòstic perdi la seva principal raó de ser com a avaluació clínica per convertir-se en un mecanisme indispensable en la mercantilització de la salut”, afirma Grau.

A Catalunya, el centre de referència de la sanitat pública per a l’atenció de persones trans* és l’Hospital Clínic de Barcelona i la Unitat de Trastorns d’Identitat de Gènere (UTIG), que va néixer l’any 2008 quan la Generalitat va decidir finançar les cirurgies de reassignació genital.

L’UTIG ofereix una atenció basada en la premissa que el fet trans* és un trastorn mental. Aquesta atenció implica un procés de normalització binària, on la persona ha de passar per una “avaluació del gènere”, un diagnòstic psiquiàtric i un control endocrí que li doni accés a l’hormonació o a la cirurgia de reassignació del sexe si la demana.

Trànsit: un servei amb perspectiva trans*

Rosa Almirall, ginecòloga i fundadora de Trànsit/MAR LÓPEZ

Rosa Almirall, ginecòloga i fundadora de Trànsit/MAR LÓPEZ

Fins l’any 2012, l’UTIG era l’únic servei públic de salut adreçat a persones trans*, però a partir d’aquest any la ginecòloga Rosa Almirall va engegar Trànsit, un servei d’atenció ginecològica per a aquest col·lectiu. Avui dia, més de 450 persones han passat per aquest servei, que atén principalment des de la consulta al CAP de Manso, al barri de Sant Antoni. “Trànsit neix com una inquietud meva: per què la gent trans* no venia als serveis de ginecologia? L’objectiu era crear un servei sensible cap a aquestes persones, que acceptés cossos diversos”, explica Almirall, directora d’àrea d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR).

Reconeix que la visió oberta que té sobre el fet trans* i la diversitat sexual li va permetre situar-se en un corrent de la medicina diferent al que manen els manuals psiquiàtrics. “No crec que ningú pugui definir d’una manera diagnòstica si una persona és trans* o no més enllà de la pròpia persona. Per tant, penso que no tenen cap necessitat de passar una avaluació diagnòstica, psicològica o psiquiàtrica”. A diferència de l’UTIG, aquest servei ofereix l’opció d’assistir a una teràpia psicològica individual o en grup.

Rosa Almirall assegura que actualment la formació en qüestió trans* tant en l’àmbit de l’educació com en el de la sanitat és pràcticament inexistent. Davant professionals poc sensibilitzats per la manca de formació, les persones trans* acudeixen als serveis públics de salut amb desconfiança.

En aquest sentit, Almirall afirma que la llei catalana 11/2014, per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, “suposa una oportunitat, ja què clarament s’explicita que s’ha de sensibilitzar els professionals de la salut, però moltes vegades les lleis escrites després triguen en desplegar-se”.

En l’article 16 de la llei s’afirma que “les administracions públiques de Catalunya, en les línies d’actuació relatives a la salut i al sistema sanitari, han de vetllar perquè la política sanitària sigui respectuosa amb les persones LGBTI i no tracti directament o indirectament la condició d’aquestes persones, especialment transgèneres i intersexuals, com una patologia”. En l’article 23, dedicat a “persones transgènere i persones intersexuals”, la llei dicta que “les persones transgènere i les persones intersexuals s’han de poder acollir al que estableix aquesta llei sense que calgui cap diagnòstic de disfòria de gènere ni cap tractament mèdic”.

Des de les associacions trans* i persones a títol individual, han destacat el tracte humà i la sensibilitat de les professionals de Trànsit, fent referència a la sort que han tingut de trobar aquesta atenció. És a dir, pel que es desprèn d’aquestes valoracions, de moment encara és qüestió de sort i no pas una garantia de la sanitat pública que les persones trans* trobin un atenció adequada.

El fet trans com a moviment social

Especialment en la darrera dècada s’han intensificat les lluites del moviment trans* així com la seva visibilitat a través de col·lectius i associacions. Existeix actualment una Plataforma pels Drets Trans* formada per diferents organitzacions de tot l’Estat espanyol. A Catalunya i amb major incidència a Barcelona, projectes com Cultura Trans o Generem entre d’altres, se centren en la lluita per la visibilitat del col·lectiu, la defensa de drets com l’accés a la salut i al mercat laboral o a la construcció d’espais d’oci inclusius.

Manifestació Trans* del 17 d'octubre de 2015 "El nostre cos la nostra decisió" organitzada pel col·lectiu Generem/@JTransBcn

Manifestació Trans* del 17 d’octubre de 2015 “El nostre cos la nostra decisió” organitzada pel col·lectiu Generem/@JTransBcn

Actualment existeix un elevat grau de suport i acompanyament per part de les famílies de menors trans* com és el cas de Chrysallis, Associació de famílies de menors transsexuals o la Fundació Daniela. Existeixen també altres associacions que treballen en línies específiques com ACATHI, l’Associació Catalana per a la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants, o Enfemm, centre on persones trans*, especialment crossdresser, gaudeixen d’un espai per viure el seu gènere com el senten i no com ho han de fer per “encaixar” en la societat.

Les demandes d’aquests col·lectius posen de manifest la defensa d’uns drets bàsics que les institucions es neguen a reconèixer. Ja sigui per la seva falta de sensibilitat, d’empatia o per la fòbia a la diversitat, en aquest cas dels cossos i les sexualitats, pel gran pes del binarisme de gènere i l’heteropatriarcat. Mentrestant, els manuals psiquiàtrics insisteixen en el dolor que suposadament implica el fet trans*. Però els suïcidis com el del jove trans* Alan, el passat mes de desembre, són un exemple que el patiment té més a veure amb la transfòbia i la incapacitat de la societat per respectar les diferents maneres de viure fora del que marca la norma.