La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

El nomenclàtor de l’Eixample amaga les dones

Si haguéssim de modelar una escultura que representés l'Eixample, aquesta tindria sens dubte la forma d'un home. I en cas de voler representar-hi també la dona, l'estàtua femenina no hauria de fer més d'un terç de la de l'home. Així ho hauríem de fer si prenguéssim com a referència el nomenclàtor dels carrers, vies, passatges, passeigs, carreteres, jardins, places i placetes del districte central de Barcelona.
El nomenclàtor de l’Eixample amaga les dones
Placa de l'interior dels Jardins de Montserrat Roig a Sagrada Família/MARIA DEL MAR LÓPEZ
març 08
15:46 2016

Accidents geogràfics, institucions, ciutats, països… són alguns dels criteris que s’usen per posar nom als carrers de la ciutat. A l’Eixample, aquestes denominacions suposen el 38% del total, la resta de vies estan representades per homes i dones. Adduint a explicacions històriques o a interessos polítics, el fet és que tan sols el 28% dels noms corresponen a dones.

El perfil de la majoria d’aquestes dones dista també del dels homes. Mentre que elles ostenten títols nobiliaris –destacades per la seva ascendència o per la seva relació amb un home–, ells són militars, empresaris o propietaris –quedant palesa la seva capacitat de lideratge, amb la que fan carrera i aconsegueixen llocs de poder–. Per tant, tal i com diria la professora Juana Gallego referint-se a la representació de gènere als mitjans de comunicació, però extrapolable també en aquest cas: elles són i ells fan.

Destaca, també, que no existeixi cap carrer a tot el districte de l’Eixample que dugui el nom d’una dona.

Entrada als Jardins de Montserrat Roig a Sagrada Família/MARIA DEL MAR LÓPEZ

Entrada als Jardins de Montserrat Roig a Sagrada Família/MARIA DEL MAR LÓPEZ

En canvi, el 73% dels jardins amb noms de persones estan dedicats a personatges femenins. Aquest fet pot denotar un canvi de voluntat a l’hora de reconèixer les figures femenines al llarg de la història– ja que molts dels jardins són interiors d’illa recuperats els últims anys–, però no deixa de ser curiós el fet que siguin els espais més amagats, més difícils de trobar els que tenen noms de dones. Com si d’una forma subtil es reproduís la idea que les dones pertanyen a l’àmbit privat i no al públic, en aquest cas els carrers i avingudes.

Tot i que els barris de l’Eixample no destaquen per la seva quantitat de places, només en trobem una que dugui el nom d’una dona: Enriqueta Gallinat, una de les fundadores de l’Associació Les Dones del 36.

Quan ens remuntem a la creació de l’Eixample trobem que els
carrers en el seu origen eren números i lletres. Ildefons Cerdà,
enginyer de l’entremat central de la ciutat, en un inici va atorgar
lletres (F-Z) als carrers que anaven del Llobregat al Besós i números
(11-60) als de mar a muntanya. Però aquesta classificació i
denominació no va passar dels plànols. A l’acta del ple de
l’Ajuntament del 13 de novembre de 1863 ja apareix una relació de noms atribuïts a cada una de les lletres i números.

Víctor Balaguer i Cirera va ser l’encarregat d’elaborar un projecte per a la nomenclatura dels carrers de l’Eixample. Responent a la seva vessant impulsora de la Renaixença va batejar els carrers amb els noms dels territoris de la Corona d’Aragó (Sardenya, Sicília, Nàpols, Rosselló…), algunes de les institucions catalanes (el Consell de Cent, la Diputació, les Corts Catalanes…) i els homes que havien sigut rellevants en la història de Catalunya, des del segle X fins al XIX, entre d’altres. El seu afany romàntic, però, va deixar de banda els noms de dona.

Fort Pienc i Sant Antoni són els barris que tenen menys espais dedicats a les dones i en ambdós casos són només jardins-interiors d’illa. A la resta de barris el nombre de noms femenins augmenta però en cap cas sobrepassa el 20% del total de denominacions tenint en compte les personals i impersonals. A l’Eixample Dreta, l’Eixample Esquerra i a Sagrada Família les apel·lacions a homes a les vies públiques estan entre el 30% i el 40% del total. Especialment en el cas del barri de la Sagrada Família l’augment de noms femenins s’explica, sobretot, per la presència de dones en els noms dels passatges. Aquestes vies estretes que travessen alguns interiors d’illa porten moltes vegades el nom del qui era propietari o propietària dels terrenys. Aquest fet coincideix amb l’argument exposat a l’inici: “elles són”. En aquest cas, són hereves de les propietats dels seus antecessors. No reben reconeixement pel què han fet sinó pel què els ve donat.

Així doncs, l’atribució de noms de dones a vies dels barris de l’Eixample està marcada per un destacat biaix de gènere que les rebaixa a la categoria d’anècdota. Quan en aquests espais públics es reconeix l’aportació en la història d’una dona no acostumen a ser llocs de pas, sinó apartats i mig ocults, com per exemple els jardins i interiors d’illa. I pel que es dedueix d’aquest anàlisi centrat en l’Eixample, la contribució de les dones per ser reconegudes ha d’estar basada en el seu llinatge.