La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Susanna Martín: “No hi ha una manera comuna de dibuixar pel fet de ser dona”

'Enjambre' és una antologia de còmics i relats breus formada per 22 autores que ens mostra diferents perspectives i subjectivitats del que s'entén per "còmic femení"
Susanna Martín: “No hi ha una manera comuna de dibuixar pel fet de ser dona”
Susanna Martín, signant llibres a l'Ateneu Popular El Rec / LÍDIA SARDÀ
abril 21
09:00 2015

Susanna Martín, també anomenada “la niña de los dibujillos”, és il·lustradora. Forma part de l’Associació d’Autores del Còmic i va ser una de les coordinadores de la plataforma Wombastic , resposta gràfica a l’Avantprojecte de reforma de la llei de l’avortament del Govern espanyol. Condueix també l’espai radiofònic QdeCOMIC a l’emissora InOut Radio, la ràdio lèsbica. Ha publicat dues novel·les gràfiques (Alicia en un mundo real i Sonrisas de Bombay) i treballat en mitjans com Capçalera, Tretzevents, Pikara Magazine, Tentacles o Diagonal, en fanzines i en obres col·lectives. També imparteix cursos i tallers relacionats amb el món del còmic.

Li preguntem per l’antologia Enjambre que ha coordinat i en què ha participat juntament amb altres 21 autores més i que va presentar al març a l’Ateneu Popular el Rec del Fort Pienc. L’obra, formada per disset còmics i dos relats breus, demostra la qualitat i gran varietat d’estil de les dibuixants, trencant els prejudicis que hi ha al voltant de l’etiqueta “còmic femení”. Un llibre que es defineix com un “eixam d’autèntiques obreres del còmic”.

Per què Enjambre? Com va sorgir la idea del treball col·lectiu entre més de vint autores?

La història és molt maca. La idea de fer una compilació d’autores me la va proposar l’editor de Norma Editorial. A mi, com ens passa a la majoria d’autores, em va grinyolar la idea d’agrupar-nos en un llibre perquè en part això només fa que reforçar la diferència, però d’altra banda segueix sent necessari que ens agrupem per fer-nos visibles. És una maleïda contradicció. Així que em vaig fer càrrec de la coordinació i vaig començar a buscar autores. Paral·lelament, es va formar l’Asociació d’Autores de Cómic, així que en una quedada que vam fer algunes autores de l’associació al Saló del Còmic de Barcelona del 2013, els vaig parlar del projecte i van acceptar. I va ser en aquella reunió espontània quan, parlant de la idea del llibre, de la professió i del nostre lloc com a dones autores dins el món del còmic, va sorgir la idea que fóssim com un eixam d’abelles obreres. La cosa curiosa és que la temàtica seguia sent lliure i el resultat van ser una sèrie d’historietes amb rerefons reivindicatiu, la majoria. I a l’hora de coordinar-nos vam funcionar talment com un eixam, de forma horitzontal, decidint les coses en comú com la portada i l’art final, la faixa i els textos promocionals, vam crear una carpeta amb tipografies per qui en necessités i també vam maquetar nosaltres les biografies finals. La meva idea des de sempre va ser que totes s’involucressin i fessin el projecte seu i crec que ho vaig aconseguir.

El món del còmic sempre ha estat un sector molt masculinitzat en el qual perviu aquesta mirada androcèntrica i els estereotips sexistes respecte a la cosificació de les dones. Creus que hi ha hagut canvis? Ha augmentat la presència d’autores en aquest gènere?

Sí, i tant. Hi ha molts factors que han ajudat a aquest augment: el principal és que gràcies a les lluites feministes i al fet que les dones tinguem accés a estudis superiors i a l’autonomia, cada vegada hi ha més lectores de còmic, més dibuixants, més guionistes… Comencen a haver-hi més referents per la demanda i la necessitat, i per rescatar les nostres predecessores de l’oblit. Un altre factor ha sigut l’arribada del manga a mitjans dels 80 i els 90, amb molta més varietat de temàtica i personatges, molts de femenins i potents. I potser un altre factor important és que la crisi de la indústria del còmic i la conseqüent pujada del còmic d’autor, van fer que el còmic madurés i es poguessin tractar temes no tan comercials, com les autobiografies. Aquestes noves temàtiques i el canvi de format han fet que el còmic s’obri a un públic no habituat a la seva lectura, com és el públic femení. Però el món del còmic segueix sent masculí. Editors, jurats de premis, comissaris i empresaris, que són qui manen, són un 99% d’homes.

Enjambre és un còmic fet per dones. Des d’un perspectiva de gènere, creus que contribueix a parlar d’aquesta altra història, la història d’elles, que ha estat invisibilitzada i silenciada?

La finalitat d’Enjambre és demostrar que no hi ha una manera comuna de dibuixar pel fet de ser dones. Ni una sensibilitat, ni un tipus de línia, ni una temàtica concreta. Més que res perquè els nostres referents quan vam començar a dibuixar i a llegir còmics són masculins. Però és perquè ets dona que, quan crees, t’etiqueten; les entrevistes són diferents a les dels nostres col·legues homes, sempre ens preguntaran sobre el fet de ser dones, o ens convidaran a xerrades temàtiques de còmic femení, o formarem part de la quota en alguna antologia on la majoria són homes. En general, no se’ns valora tant per la nostra qualitat o professionalitat sinó perquè som dones. Fan falta més periodistes dones especialitzades en còmic i crítiques amb perspectiva de gènere. Ens fa falta molt de suport. I sí, la idea d’agrupar-nos, en definitiva, és per tenir més veu, més força, i que se’ns vegi, com diu l’Ana Miralles al pròleg. Enjambre és un crit, un advertiment.

Formes part de l’Associació d’Autores de Còmic i diverses autores d’Enjambre heu participat en iniciatives com la plataforma Wombastic, contra l’Avantprojecte de reforma de la llei de l’avortament, a través de la qual heu ofert les vostres creacions gràfiques com a eina per a l’acció política. Com has viscut aquesta experiència? Li veus potencial com a eina per enfortir els vincles i les aliances feministes entre activistes i creadores? Creus que hi ha un relat compartit?

Juntament amb la Clara Soriano vaig coordinar la plataforma Wombastic. Era un Tumblr que vam crear des de l’AAC obert a tothom qui volgués aportar una imatge contra l’Avantprojecte de reforma de la llei de l’avortament. A canvi, la imatge enviada era lliure de descàrrega amb l’objectiu que qui volgués la pogués utilitzar per a accions al carrer, manifestacions, avatars a les xarxes socials, il·lustrant articles, exposicions… per lluitar contra la llei. Va ser molt empoderador. Va ser un boom d’aportacions i també mediàtic durant mesos, i va ser la forma en què les creadores podíem aportar a la lluita, amb la nostra feina. Jo, com a activista feminista, ho vaig viure amb molta emoció. Les lluites socials sempre s’han afermat amb l’art gràfic, sigui per encoratjar a la guerra, com a propaganda, etc. És una forma molt directa i contundent d’expressar un missatge. I va ser un relat compartit perquè vam formar part del moviment de les marees socials.