La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Patxi Egilaz: «És necessari i de justícia explicar que les dones van tenir aquest protagonisme»

Patxi Egilaz és el director del documental 'Zerrauts Ogia. Les vagues de la fam', sobre les primeres mobilitzacions obreres durant el franquisme, que es va presentar al CSOA La Indústria i al casal independentista La Cruïlla
Patxi Egilaz: «És necessari i de justícia explicar que les dones van tenir aquest protagonisme»
Patxi Egilaz / GEMMA SANAHUJA I CASTELLÀ
març 27
19:00 2015

Nascut a Txarama, Guipúscoa, Patxi Egilaz ha estat a Barcelona presentant el seu nou documental “Zerrauts ogia. Les vagues de la fam”. Forma part del col·lectiu de videoactivistes Eguzki Bideoak de Pamplona. La seva trajectòria ha estat lligada als moviments socials, des del insubmisos a l’actual lluita contra el tren d’alta velocitat, i és durant els últims anys que s’ha interessat i ha treballat el format audiovisual.

D’on surt la idea de fer el documental Zerrauts Ogia. Les vagues de la fam?

Sorgeix de la col·laboració que existia entre el propi col·lectiu Eguzki Biedeoak i l’Instituto de Historia Económica y Social Gerónimo de Uztaritz, associació d’historiadors amb la qual ja havíem treballat conjuntament per fer un altre documental, Nos quitaron todo. Una de campesinas y ladrones (2010), que se centrava en la repressió econòmica a Navarra després del cop d’estat de 1936.

Vam veure que de la primera etapa de la postguerra hi havia hagut mobilitzacions que no s’havien explicat en cap documental o que no s’havien divulgat gaire. Ens va semblar un tema atractiu per investigar amb l’associació, buscàvem alguna cosa que poguéssim aportar.

Les mobilitzacions estan delimitades a Catalunya i al País Basc, per què?

Al principi la idea era fer-lo de les vagues a tot l’estat, però a mesura que anàvem investigant vam veure que les mobilitzacions més fortes i de caire general van ser a Catalunya i a Euskal Herria. Al documental es fa una menció explicant que a la resta de l’estat hi va haver protestes puntuals, però no amb aquest caire generalitzat que tenen les altres. A Alcoi, per exemple, ens van explicar una vaga que van fer les treballadores d’una fàbrica de paper de fumar de la marca Bambú i que se les coneix amb el nom de Bambuneres.

Presentació al CSOA La Indústria / @CSOALaIndustria
Presentació al CSOA La Indústria / @CSOALaIndustria

En el documental tenen un pes important les vivències dels protagonistes.

Les vivències tenen molt de pes, però el vessant històric també. Tot i això crec que les experiències tenen molt de valor, el punt de vista més personal li treu la fredor de les dades històriques.

Però els noms de les protagonistes no apareixen fins al final.

Vam estar dubtant si posar-los quan apareixien en escena o no, però el que expliquen aquestes persones, des del seu punt de vista protagonista i el seu filtre personal, eren unes lluites que al mateix temps les estaven fent milers de persones a la vegada. Elles són una mostra d’aquests milers de persones, es parla de lluites i victòries col·lectives i per això vam optar per posar tots els noms als crèdits.

Què heu descobert en aquest projecte?

Quan vam començar el projecte no coneixíem el paper tan important que hi van tenir les dones. Volíem fer un documental sobre les primeres vagues i mobilitzacions durant el franquisme, i tot i que sí que volíem parlar del paper de les dones, mentre investigàvem vam veure que havien tingut un gran protagonisme. És necessari, i de justícia, explicar que les dones van tenir aquest protagonisme perquè va ser així.

Tal com es diu al documental, a les mobilitzacions protagonitzades per dones se’ls treia significació política.

El règim franquista, des del seu punt de vista masclista, no veia les dones com una amenaça política tan forta com els homes. I tot i que en un primer moment se les va reprimir menys perquè, segons les autoritats franquistes, en el rerefons de les reivindicacions de les dones no hi trobaven un qüestionament del règim, la presó de dones de Barcelona devia estar ben plena.

Però les seves protestes sí que tenien un contingut polític, tot i que des del règim se les menystenia, potser per aquest motiu, també, no s’han reflectit tant aquestes lluites en els treballs històrics o en la memòria col·lectiva.

Presentació a La Cruïlla / @lacruilla
Presentació a La Cruïlla / @lacruilla

En la majoria de les crisis de subsistència, com ho era la situació de la postguerra, són les dones qui inicien les protestes.

Històricament han estat les dones qui en aquestes situacions extremes, en què està en joc la pròpia supervivència, protagonitzen aquestes revoltes. Eren les encarregades que a la casa hi hagués les condicions mínimes per viure i que la família no plorés de fam.

Avui en dia, també veiem com les feines de cures estan en gran part en mans de les dones i al seu càrrec.

Durant l’últim any, per fer visible aquesta feina de cures, en jornades de lluita promogudes per la iniciativa de la Vaga de Totes s’ha donat la consigna de penjar davantals als balcons. En aquella època van dur a terme una protesta semblant.

En molts barris de Barcelona va tenir èxit el fet de penjar una paella del balcó. Argumentaven que si no tenien oli per cuinar, no necessitaven les paelles i per això les van posar a les finestres i els balcons. Pot semblar original i provocador, però cal tenir en compte que en aquella època qualsevol cosa fora de la normalitat era assenyalada i les conseqüències podien ser fatals.

Tot i que algunes vagues i mobilitzacions van ser promogudes per sindicats i partits polítics a l’exili, com la vaga general a Biscaia i Guipúscoa el 1947, també hi va haver mobilitzacions de caire espontani i popular.

La vaga de tramvies del 1951 va ser totalment espontània així com la de les paelles i d’altres de semblants. Les dones es trobaven als mercats, a la cua del forn, creaven les seves xarxes, i s’explicaven la situació de cadascuna. Quan s’ajuntaven indignades i alguna cosa s’havia de fer, s’ajuntaven i ho feien. Aquestes sí que eren populars, espontànies.

Quin valor li dones al fet de conèixer avui en dia aquestes protestes?

Crec que és molt important, d’una banda ens ensenyen que hi ha lluites que si es porten bé, unides i amb força per mantenir-les en el temps, s’aconsegueixen victòries. Ens recorden vagues com la vaga de braços caiguts o el boicot a un transport públic en la vaga de tramvies de 1951.

La situació que vivim avui en dia té diferències amb la d’aquella època però també hi té moltes similituds. Estem en un punt de pèrdua total de drets laborals, la pobresa energètica, la malnutrició infantil… Pot ser semblant la situació i potser demana solucions també semblants, adaptades als temps actuals. És important que es conegui i que ens animi a lluitar avui en dia també per no arribar a aquella situació tan extrema, però a la que en certa manera ens anem apropant més que allunyant els últims anys.

A qui t’agradaria que arribés el documental?

Al públic en general, però està bé que la gent jove vegi que estem en un contínuum, que amb 18 anys et penses que inventes la lluita i no és així, que això és una cosa que ve d’abans. Tu pots aportar-hi molt, però tenint en compte que estàs en un contínuum, que la lluita és contra els de dalt, una lluita de classes.

En aquest sentit m’agradaria que el veiés la gent que té ganes de lluitar avui en dia, o que s’hi pot sentir propera. I també que el vegi la gent que potser no està tan conscienciada o no és tan simpatitzant d’aquests moviments. Però que vegi que aquests moviments són necessaris per defensar-te, com a societat, com a col·lectiu; perquè, si no, se’t mengen. A cadascú li aportarà una cosa o altra segons les seves vivències.