La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Les Degenerades denuncien el paper de la dona en el cinema

Arran Sagrada Família comença les seves jornades del 8 de març amb Anna Pérez i Lu Miranda, del col·lectiu Degenerades, tractant la invisivilització de la dona i el rol patriarcal que se li assigna en la indústria filmogràfica
Les Degenerades denuncien el paper de la dona en el cinema
El debat es va desenvolupar de manera distesa al CSOA LA Indústria / @degenerades
març 03
09:00 2015

Degenerades, el col·lectiu feminista de dones, lesbianes i trans de l’Eixample, va mostrar dimarts passat al CSOA La Indústria una mirada feminista del paper de la dona en el cinema. Les dues ponents van presentar el seu col·lectiu com un grup no mixt que aposta per l’autoformació i l’anàlisi crítica com a eina indispensable per qüestionar i posar en dubte allò que s’ensenya com a natural i, per tant, per deconstruir els esquemes imposats pel sistema patriarcal.

El cinema, expliquen, no s’escapa dels rols imposats pel patriarcat. Ben al contrari, és una màquina de construir ideologia, capaç de configurar les nostres emocions. Tot i que es presenta com un reflex innocent de la realitat, el cinema agafa la funció de relat compartit que inconscientment es converteix en una gran font de valors. Així doncs, el llenguatge cinematogràfic manipula, esdevé un llenguatge incomprensible per l’espectador analfabet que, davant de la impossibilitat d’analitzar quin és el missatge que es pretén donar, acaba incorporant tots els valor que observa a la gran pantalla.

La xerrada, amb format dinàmic i participatiu, es va encetar amb les primeres escenes de la famosa pel·lícula estatunidenca Pretty Woman per mostrar quin paper juguen els plans i els canvis d’escena. A Richard Gere, el protagonista del film, només amb la intervenció dels moviments de la càmera, se’l presenta amb una situació de superioritat, com a triomfador, mentre que per l’altra banda, les escenes que mostren el cos sensual i sense rostre de Julia Roberts deixen la protagonista femenina com a un mer objecte sexual. I fins i tot, només amb la intervenció de certs canvis d’escena, es presenta la idea que la sexualitat d’aquell cos ja té propietari.

A través de la pel·lícula Carmen es va mostrar la conversió d’una escena en què la protagonista manifesta la seva llibertat tot i que això li comporti la mort, en una escena sexual en què la dona s’entrega cegament a la voluntat d’un home que la domina.

La xerrada va seguir amb la realitat del cinema, amb dades tan alarmants com que només el 17% de les pel·lícules més vistes aquest últim any han estat dirigides per dones. “Veiem cinema des d’una perspectiva masculina”. I a Catalunya, les dades encara són més sorprenents, amb un 91% d’homes directors, 1% compartits entre un home i una dona i tant sols un 8% de les pel·lícules amb dones com a directores.

No només el sexe femení té poca representació en la situació de direcció, sinó que en aquest últim any només el 12% de protagonistes han estat dones, és a dir, que gran part dels relats que ens envolten són a través de l’home. Les dones agafen un paper secundari i en la major part dels casos lligades al romanticisme cap a l’home protagonista.

La prova de Bedchel

Un fenomen curiós que actualment ha adquirit certa fama en el feminisme en el cinema és el test de Bedchel. L’origen d’aquest test filmogràfic prové d’un còmic en què un home li proposa a la seva dona anar al cine a veure una pel·lícula i la dona, de forma còmica, li respon que només hi anirà si a la pel·lícula apareixen dues dones, si interactuen entre elles i si no interactuen només per parlar d’homes. Paradoxalment, la majoria de pel·lícules comercials que consumim no compleixen aquestes tres condicions tan bàsiques.

El test ha esdevingut un marcador de si una pel·lícula promou o no la igualtat entre ambdós sexes. Fins i tot, un país com Suècia l’utilitza com a segell d’igualtat per marcar aquells films que el compleixen. Malgrat això, resulta un test molt poc exigent, marcant uns mínims que no eviten que es perpetuïn els rols patriarcals. Així doncs, esdevé un test poc específic, tant per les pel·lícules que sí que el passen com per algunes que no ho fan, però que realment sí que qüestionen els estereotips tradicionals del gènere femení.

A través d’una mirada històrica, les ponents van presentar personatges claus en la història del cinema, dels quals van subratllar Alice Guy. La directora francesa va ser la primera dona en exercir aquest ofici com a tal, però la història l’ha deixat en un paper secundari o directament irrellevant. Altres noms que van aparèixer van ser Lois Weber, pionera en cinema mut, Ruth Ann Baldwin, Elvira Natari o Lotte Reinger.

Qüestionar o perpetuar estereotips

La major part dels films situen l’home amb una gamma immensa de personalitats, mentre que la dona només respon a un tipus de personalitat més. A més, gran part de les sèries de la nostra infància només presenten entre els grups de protagonistes una sola dona, i aquesta respon als estereotips patriarcals.

I entre el consum habitual d’adolescents ens trobem pel·lícules que perpetuen l’amor romàntic en la seva basant més exagerada. L’home, subjecte de la situació, que respon a les qualitats de superioritat, agressivitat o descontrol, es complementa amb una dona feta a la seva mida i mesura que respon a la tendresa i l’emocionalitat, i que es troba cegament enamorada fins al punt d’arriscar-ho tot, fins i tot la seva vida, per l’amor incondicional que sent cap al protagonista masculí. La dona esdevé un simple objecte. Res més enllà del conegut relat de La bella i la bèstia: “l’home pot ser un monstre, però tu l’has d’estimar i així el veuràs com un príncep”, afirmen les Degenerades.

Però també hi ha pel·lícules en positiu. Algunes d’aquestes, adreçades a les més petites, trenquen amb el príncep blau i centren l’amor entès des d’una perspectiva entre amistats. Altres pel·lícules, destinades a un públic més adult, juguen amb el protagonisme de la dona o amb el fet de qüestionar i redefinir el paper dels homes en la societat per treure-li la pressió a l’home de complir les expectatives de ser l’heroi dels relats.

La xerrada, acompanyada d’un diàleg constant amb el públic, va concloure amb una reflexió conjunta sobre la manca d’anàlisis crítiques que tenim davant la gran pantalla. El segle XXI ha aconseguit situar al cinema en un pla de naturalitat en el qual, sense adornar-nos-en, incorporem tots aquells missatges que s’amaguen sota d’un relat. El món audiovisual esdevé el conegut mite de la caverna: la pantalla esdevé les ombres que es perceben com a reals.

Cap comentari

No hi ha cap comentari

No hi ha cap comentari. Vols afegir-ne un?

Escriu un comentari

Escriu un comentari