La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

El llegat d’Assumpta Escarp als barris de l’Eixample

Regidora del districte de l'Eixample entre 2006 i 2010 i actualment secretària d'organització del PSC, aquesta vella coneguda del veïnat del barri s'ha vist implicada en dos pressumptes casos de corrupció, un d'urbanística i una altre per malversació de fons públics
El llegat d’Assumpta Escarp als barris de l’Eixample
febrer 27
09:00 2015

Assumpta Escarp va començar a ser coneguda pel gran públic quan va ser nomenada secretària d’organització del PSC a l’estiu. L’arribada de l’hivern ha fet saltar el seu nom de les pàgines de política a les judicials al veure’s esquitxada per dos pressumptes casos de corrupció: les dietes de la Federació Catalana de Municipis i les irregularitats en la construcció del parc de bombers de Joan Miró.

Però Escarp ja era una vella coneguda del veïnat barceloní en general i de l’Eixample en particular. I no és cap casualitat: aquesta ex militant del PSUC nascuda a Terrassa el 1957 porta ocupant diferents llocs a l’administració municipal de Barcelona des del 1985, amb l’excepció dels mesos en què va deixar l’administració local per participar en el procés de creació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Escarp va ser una de les promotores d’una de les normatives que va aixecar més polseguera a Barcelona durant la passada dècada: la coneguda com a ordenança de civisme. El moviment veïnal va criticar amb duresa la norma perquè era molt restrictiva i atacava certes realitats socials (gent sense sostre, prostitutes, venda al carrer, grafits o la prohibició de jugar a pilota a les places) d’una manera tan punitiva com poc pedagògica.

La seva carrera municipal havia començat al 1985, quan va entrar a treballar a un centre d’investigació de l’Hospital del Mar, depenent de l’Ajuntament de Barcelona. Va ser llavors quan  es va integrar dins l’equip de col·laboradors del llavors regidor i posterior alcalde Joan Clos. Primer des de l’Àrea de Salut Pública, i després a Ciutat Vella. Després del seu pas en la creació de la UPF, es reincorpora el 1991 a l’Ajuntament, a la Gerència dels Serveis Centrals, i el 1995 va ser nomenada cap de gabinet del primer tinent d’alcalde, Joan Clos. Un cop nomenat l’alcalde Clos, ella va passar a ser cap de gabinet de l’alcaldia.

Va ser nomenada regidora del PSC a les eleccions del 2003. Durant aquest període va estar al capdavant de la regidoria de Participació Ciutadana, Solidaritat i Cooperació, i posteriorment, el 2006, va ser nomenada regidora d’Urbanisme, i també va assumir, durant tot el mandat, la regidoria del districte de l’Eixample.

A partir del 2007 assumeix càrrecs de major transcendencia política i combina la regidoria de l’Eixample amb la regidoria de l’Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat, i la presidència de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). És a TMB on demanda Can Vies amb l’objectiu d’enderrocar l’edifici, cosa que no aconsegueix. A més, també es posa al capdavant de la comissió de participació i democràcia de la Federació de Municipis.

El 2007 també esdevé la presidenta de Pro Eixample, empresa de capital mixt, amb una part finançada per capital públic i una altra per empreses privades i que es dedica a la rehabilitació dels interiors d’illa al districte, com, per exemple, el conegut cas de l’illa Myrurgia. Pro Eixample és una còpia d’una empresa que ja funcionava a Ciutat Vella amb anterioritat, Focivesa, amb accionistes tan dispars com Telefónica, BBVA o la Diputació de Barcelona, i encarregada del cas del forat de la vergonya, l’illa Robador, de la destrucció de milers d’habitatges i del desplaçament forçat de molts veïns.

El maig del 2010 va ser nomenada tercera tinenta d’alcalde i va deixar la regidoria del districte de l’Eixample, ja que va ser designada regidora del districte de Ciutat Vella. Des del 2011 és regidora del grup municipal socialista i vicepresidenta de Medi Ambient de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

El parc de bombers de Joan Miró

La primera ombra sobre el mandat d’Escarp al capdavant del districte de l’Eixample i l’àrea d’Urbanisme es troba al parc de bombers de Joan Miró. El fiscal li demana una multa de 6.000 euros i vuit anys d’inhabilitació com a presumpta autora d’un delicte contra l’ordenació del territori relacionat amb la construcció de l’esmentat parc de bombers sobre una zona verda.

El fiscal acusa Escarp, una tècnica, l’advocada dels serveis tècnics i el cap del departament de llicències i inspeccions de l’Eixample d’haver autoritzat la construcció de la instal·lació dins del parc urbà Joan Miró, incomplint la legislació urbanística. També afirma que es van posar d’acord per amagar els aspectes legals que impossibilitaven aquesta construcció, i que no van sotmetre el projecte urbanístic a la preceptiva informació pública durant vint dies.

Escarp queda com la principal responsable del trasllat al parc de Joan Miró, en teoria de manera provisional, de l’antic parc de bombers situat al carrer de Provença per les obres d’ampliació de l’Hospital Clínic. La llicència per la construcció del parc està basada en un conveni, signat el 2006, entre el centre sanitari, l’Ajuntament i la Generalitat. Tres anys més tard, Escarp dicta una resolució que concedeix a l’hospital la llicència d’obres per a la construcció de l’edifici al parc de Joan Miró, xifrada en un cost total de 2,5 milions d’euros.

Després de nombroses protestes veïnals i la denúncia per part d’un veí, el jutjat contenciós administratiu número 9 de Barcelona va declarar nul·la aquesta llicència, atès que la construcció del nou parc es fa en un espai tipificat com a zona verda, que causa una gran transformació en una part important del parc de Joan Miró i que incompleix la legislació urbanística vigent. Tot i això, el jutge no va ordenar la demolició de l’edifici “per no perjudicar als contribuents barcelonesos”. El 2010, la Direcció General d’Urbanisme va sol·licitar una revisió d’ofici d’aquella llicència municipal.

Les dietes de la FMC

D’altra banda, la jutgessa que investiga el cas Mercuri, Beatriz Faura, ha imputat Escarp i vuit ex-alts càrrecs de la Federació de Municipis de Catalunya per  per pressumptament cobrar sous encoberts justificats com a dietes i desplaçaments.

La jutge vol aclarir si van cobrar dietes de forma irregular quan presidia la federació l’exalcalde de Sabadell i principal imputat, Manuel Bustos. Els imputats hauran de prestar declaració davant la jutgessa els pròxims dies 2 i 3 de març.

El cas del Jona

Un dels casos més coneguts dins els moviments socials al districte, en què Escarp va jugar un paper principal, va ser el de Jonathan Ivorra, membre de l’Assemblea de Joves de l’Eixample Nord i molt vinculat al moviment veïnal del barri de Sagrada Família. Participant del Fòrum Social Local de l’Eixample en l’apartat d’urbanisme, rep  al 2008 la convocatòria del Col·lectiu en defensa del Forat de la Vergonya, un solar abandonat que els veïns van decidir reconvertir en zona verda, i en què l’empresa Procivesa, amb la connivència de l’Ajuntament, tenia intenció de construir-hi un pàrquing.

Ivorra participa en la manifestació de protesta contra el pla municipal i en finalitzar l’acte, a la plaça dels Àngels, un grup d’encaputxats llança coets i altres projectils contra els antidisturbis dels Mossos d’Esquadra, mentre la resta de manifestants, entre els quals es troba Ivorra, abandonen la manifestació. Vuit dies després és detingut quan sortia de casa seva cap a la feina per uns agents encaputxats.

Andreu Termes, un dels integrants del grup de suport a Ivorra, recorda que des del grup de suport sempre es va considerar a Assumpta Escarp com la responsable política del cas repressiu d’Ivorra i dels encausats del Forat de la Vergonya. “Ella va ser qui signava l’acusació particular de l’Ajuntament i, alhora, tenia una posició de màxima responsabilitat, ja que al 2008 era la regidora de Seguretat i del Districte de l’Eixample”, afirma Termes.

Quan és preguntat per l’intent de mediació amb Escarp per part d’alguns agents socials, Termes assenyala que, puntualment, des de moviments veïnals es van fer maniobres per intentar apropar posicions entre el grup de suport i l’acusació particular. “Però era impossible cap acostament, i ja no cal dir negociació”, afegeix.

L’anomenat ‘cas del Jona’ va mostrar l’autoritarisme i agressivitat d’Escarp. Termes recorda com l’acusació era inflexible: acusava a Ivorra de llançar coets al MACBA (testimonis i vídeos ho desmentien) i, alhora, exigia “una espècie de mea culpa i condemna genèrica a la violencia”.

Termes incideix en aquest punt: “L’Ajuntament i Escarp mai van entendre què era violència. Per ells, violència era l’autoorganització veïnal i l’okupació, anar a una manifestació o tirar pintura a un museu. Per nosaltres, violència era expulsar el veïnat del barri, tirar a terra els edificis del Forat de la Vergonya, la repressió policial indiscriminada 0 una acusació de 8 anys. La seva violència”.

Després de quatre anys, Ivorra va ser absolt, cosa que per Termes confirma que Escarp va tirar endavant una acusació falsa “simplement perquè necessitava un cap de turc”. A més, Termes destaca que la sentència descriu les males pràctiques policials i de la fiscalia: no es va identificar qui va llançar els coets, no es va recollir cap projectil, o, per pura incompetència, no es va fer la prova pericial fisionòmica quan es va detenir Ivorra.

“Fins i tot, la sentència reconeix que existeixen arxius policials, i que el Jona, en tant que militant polític del barri, estava perfectament identificat o fitxat. Això és gravíssim”, emfatitza Termes.

La sentència absolutòria de 2011 va ser una primera gran victòria pel moviment en defensa d’Ivorra. Quatre anys després, Termes valora com una segona petita victòria els dos pressumptes casos de corrupció on està implicada Escarp, una defensora de l’ordre públic i l’statu quo que ara es veu acorralada per les irregularitats suposadament comeses quan va ser un puntal de l’administració socialista a l’Ajuntament de Barcelona.

Cap comentari

No hi ha cap comentari

No hi ha cap comentari. Vols afegir-ne un?

Escriu un comentari

Escriu un comentari