La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Glòries no és un full en blanc (II)

Amb el desmantellament definitiu de l’anella de Glòries i la construcció del nou parc, fem un viatge a través de la història urbanística dels espais que envolten la plaça
Glòries no és un full en blanc (II)
Can Caubet i l'antic Mercat dels Encants - Bellcaire / JÚLIA VALLDOLITX
maig 06
11:37 2014

Després de conèixer els origens romans i medievals dels voltants de Glòries, seguim caminant pel fil de la història a través de l’era industrial i postindustrial dels barris que envolten la plaça. Les contínues remodelacions i l’actual rentat de cara de l’entorn amenacen tot un important patrimoni històric i humà que fa nosa davant la Barcelona turística i el 22@. L’actual remodelació de la plaça és una oportunitat per adequar-la a les actuals i futures necessitats veïnals sense deixar de mirar el passat amb respecte.

Eix de desenvolupament econòmic

Amb l’arribada de la revolució industrial al segle XIX, el municipi de Sant Martí de Provençals va experimentar un gran creixement, principalment a base d’habitatges obrers, tant autoconstruïts —amb l’aparició de petits horts als darreres de les cases— com de tipus colònia (Can Robacols, enderrocat), i petits habitatges unifamiliars. Però també s’hi van fer equipaments com el Mercat del Clot, l’escola d’oficis Zafra, hi van aparèixer botigues i habitatges destinats a la burgesia i edificis bancaris i de serveis d’estil modernista i noucentista.

Així doncs, a finals del segle XIX, van començar a proliferar a la zona del Clot grans edificis industrials, dels quals avui se’n conserven sobretot els ubicats a l’entorn de la plaça de les Glòries. Testimonis d’aquesta època són els antics tallers del ferrocarril MZA (ara convertit en el parc del Clot), la fàbrica de farines Sant Jaume (ara el CC La Farinera) i les fàbriques Pío Rubert Laporta, Can Caubet i Casas i Font. Configuren unes illes de l’Eixample on també trobem dos edificis modernistes d’habitatges de set plantes, dels anys 1888 i 1905, petits tallers familiars i restes de l’expansió industrial dels anys 60. Tots aquests vestigis vius, tret de la Farinera i el que queda dels tallers del ferrocarril, esperen pacientment el moment del seu enderrocament, previst en l’actual pla de remodelació de l’entorn de Glòries, i sentenciat amb la proposta guanyadora del concurs. De les peces importants afectades que seran esborrades, les històries de dues d’aquestes són específicament destacables.

Gran part de les històriques edificacions que envolten la plaça han de ser demolides segons el pla de remodelació i la proposta guanyadora de Glòries

La primera és la de Pío Rubert Laporta, un industrial català dedicat a la fabricació de paraigües i bastons. Tenia la botiga a la ronda de Sant Antoni, 66, a prop de la plaça de la Universitat, i els seus productes eren de reconegut prestigi nacional i van arribar a anunciar-se a La Vanguardia i a la ràdio. Tal va ser el seu èxit empresarial que va obrir una fàbrica a les illes Canàries. La fàbrica de Barcelona (1920) es trobava al xamfrà del carrer del Dos de Maig amb Consell de Cent, i encara avui és emprada en usos industrials. Aquesta es troba en perfecte estat de conservació, amb una façana monumental que sembla ser que té els dies comptats.

La segona és Can Caubet (1882), que va ser la fàbrica modernista que Antonio Caubet va construr al costat del seu habitatge a l’actual carrer de Castillejos entre Consell de Cent i Glòries. L’emplaçament era conegut pel veïnat com al Pla de l’Insecticida, ja que durant molts anys era el camp de conreu de les plantes emprades en l’elaboració d’un dels productes estrella de la fàbrica: l’insecticida Excelsior. Més tard la mateixa família va convertir l’explotació en una torrefactora de cafè. Es coneix que un gran passeig de palmeres conduïen el visitant cap al xalet dels Caubet des de l’antic carrer de Ribes. D’aquestes, només se’n conserva una al bell mig de l’esplanada que els Encants Vells han deixat després del trasllat.

Esplanada de l'antic Mercat del Encants - Bellcaire i l'antiga fàbrica Can Caubet/ JÚLIA VALLDOLITX
Esplanada de l'antic Mercat del Encants - Bellcaire i l'antiga fàbrica Can Caubet/ JÚLIA VALLDOLITX

El teixit associatiu i el Mercat dels Encants

Més enllà però, del patrimoni material, queda el teixit associatiu del barri, ja que bona part de l’actual el devem als anys de la gran industrialització. Les obreres i obrers que malvivien en habitatges petits i sense serveis, explotats a les fàbriques, van haver de trobar en l’autogestió i la lluita social l’única resposta. Es van crear cooperatives d’oci, amistats i associacions que perduren encara avui: el Foment Martinenc, l’Amistat Martinenca, la Formiga Martinenca… Pel que fa a la lluita social, cal destacar l’important paper dels ateneus llibertaris i les organitzacions anarquistes que durant les dècades dels 20 i els 30 van tenir molta força al barri. De tot això queda un barri amb un marcat caràcter reivindicatiu i amb una gran quantitat i diversitat d’entitats.

Els barris de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals són hereus d’una important tradició obrera de cooperatives, associacions i ateneus

Paral·lelament al desenvolupament industrial i propiciades pel mateix, es van construir les línies de ferrocarril per la Meridiana des de l’Estació del Nord, i les que sortien de l’Estació de França cap al sud a través del carrer d’Aragó. Aquestes vies fèrries van envair l’esplanada de les Glòries, que es va convertir en el punt de trobada de les teòriques avingudes principals de Barcelona —aleshores encara no obertes del tot—  i en un espai barrera entre els barris que l’envoltaven i un terreny gens apte per al vianant.

Durant aquest període, i com a conseqüència de la Segona Exposició Universal de Barcelona, que va tenir lloc l’any 1929 a Montjuïc, l’Ajuntament de Barcelona (del qual Sant Martí de Provençals formava part des de 1897) va decidir traslladar la Fira del Bellcaire – Encants Vells, que es trobava situada a l’actual emplaçament del Mercat de Sant Antoni, ruta obligada entre el centre de la ciutat i la renovada plaça d’Espanya. El nou emplaçament  havia de trobar-se lluny del centre neuràlgic de la ciutat futura, i d’esquenes als bons costums burgesos, i polits. El lloc escollit: la plaça de les Glòries.

Els Encants van aparèixer al segle XIII a les portes de les muralles, com a conseqüència de l’obligació de cremar els mobles i objectes personals dels afectats per les epidèmies de pesta. Les rampoines de segona mà es venien “cantant-ne” els preus fora de l’abast de la llei municipal. D’aquí prové el nom d’Encants. Des de l’inici, els Encants Vells ja van estar destinats a traslladar-se a quatre emplaçaments anteriors abans d’arribar a les Glòries, on van aprofitar les estructures obsoletes d’una antiga fàbrica per ubicar-hi una de les àrees, mentre l’altra es va situar sobre l’abandonat Pla de l’Insecticida i el passeig de Can Caubet.

Emplaçaments del Mercat dels Encants i la Fira de Bellcaire
Emplaçaments del Mercat dels Encants i la Fira de Bellcaire

Tot i la duresa del nou emplaçament i l’impacte sobre el barri que van suposar els Encants l’any 1928, la fira no va trigar en arrelar a les Glòries, i va propiciar un seguit de comerços afins (brocanters, tallers) i fins i tot es van crear uns Encants Nous a l’illa d’Aragó-Dos de Maig-València a finals dels anys 50. Tanmateix, quan dècades més tard Barcelona va patir una gran transformació vinculada a les Olimpíades,  diverses veus van començar a questionar la ubicació dels Encants. Semblava que una fira de productes de segona mà, de gangues i ofertes cantades a nua veu, amb jaroteo de fons, no encaixava amb el model de nova centralitat i transformació que es pretenia donar a la plaça. Així, el 2013, el rentat de cara ha consistit en la construcció d’una megalòmana estructura metàl·lica acuradament ordenada i d’imatge futurista, on el visitant forani pot gaudir del shopping low-cost amb vistes a la singular Torre Agbar.

La construcció del 22@ i la nova imatge que l’Ajuntament ha volgut donar a l’entorn ha comportat l’enderroc d’important patrimoni històric i la construcció de grans edificis de luxe privats

No obstant això, les grans transformacions de després dels Jocs Olímpics del 1992 no es van quedar aquí. La Barcelona del 22@ i de Diagonal Mar necessitava que la plaça esdevingués explícitament un centre neuràlgic, així com l’enderroc de les construccions informals de l’entorn immediat, sobretot al Poblenou. Així, s’han construït grans edificis, tant privats i de luxe com la Torre Agbar o l’hotel Diagonal, com el Museu del Disseny Hub (curiosament el molt qüestionat projecte del Museu sorgeix de la premissa que l’anella de Glòries es mantindria, premissa que s’ha demostrat errònia), sense oblidar el centre comercial de les Glòries (emplaçat a les antigues instal·lacions de l’empresa Olivetti) que ara sembla ser també al punt de mira de l’administració municipal.

Conclusions

JÚLIA VALLDOLITX
JÚLIA VALLDOLITX

Glòries ha estat massa sovint un espai condicionat per la rapidesa dels canvis, per la urgència, atenent a la centralitat imminent que té. Tot i apreciar la voluntat política de reformar un espai urbà difícil i que ha sofert les conseqüències de diversos intents fallats, cal entendre que la transformació de la ciutat ha de ser reflexionada, entenent el passat i també el futur, emprant el temps necessari per al debat i la crítica. L’excessiva celeritat en la definició dels canvis o un projecte desmesurat amb una nova visió efectista no és la millor solució per assegurar un futur harmònic i sostenible a aquesta part de la ciutat.

Per contra, cal advertir que aquestes grans transformacions urbanístiques gairebé mai han mirat al passat amb respecte, sinó amb certa vergonya, han procurat ocultar-lo i sovint n’han destruït les traces. Com a molt, es rescaten anecdòticament alguns petits vestigis d’elements que solen ser aliens al ciutadà. L’enderroc de l’anell viari construït el 1991 i la propera operació de remodelació de la plaça ens donen una oportunitat per reescriure i rescatar la història amagada, però també pot suposar tot el contrari, i esborrar les poques restes que en queden. El model de creixement urbà de la Barcelona dels darrers anys ens obliga a contenir l’entusiasme i ens empeny a l’escepticisme històric. Esperem per una vegada estar equivocades.

Cap comentari

No hi ha cap comentari

No hi ha cap comentari. Vols afegir-ne un?

Escriu un comentari

Escriu un comentari