La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Glòries no és un full en blanc (I)

Amb el definitiu desmantellament de l’anella de Glòries i la construcció del nou parc, fem un viatge a través de la història urbanística dels espais que envolten la plaça
Glòries no és un full en blanc (I)
Aspecte de l'anella de Glòries abans de la darrera modificació / JÚLIA VALLDOLITX
abril 28
10:54 2014

El 27 de febrer de 2014 va començar l’enderroc de l’anella de Glòries, una constant reivindicació de les associacions veïnals de l’entorn, de quatre barris històrics, recollida ja en el Compromís per Glòries 2007 (que es preveia assolit l’any 2011). Però no només l’enderroc és un indici de la profunda transformació que conseqüentment conduirà a la transfiguració d’aquest espai, sinó que ja és públic quin serà el projecte del nou gran parc que substituirà el node d’infraestructures, l’anella, que fins ara ocupava la plaça de les Glòries i el seu àmbit. Davant aquests esdeveniments, es fa palesa la necessària reflexió sobre la història d’un espai que ha provocat gran controvèrsia entre tots els agents urbans, i del qual no sempre se n’ha tingut prou cura.

La invisibilitat palpable

A vegades la nostra mirada no capta tots els sentits de la realitat que ens envolta. La visibilitat i la invisibilitat de les petges i la història provoquen l’oblit del caràcter de les comunitats i els espais. La tendència de la modernitat —una modernitat ja no tan moderna— a la rapidesa i a la celeritat provoca que es perdin de vista moltes de les itineràncies i dels condicionats de les nostres —i altres— vides urbanes. Barcelona n’és un clar exemple, és un exemple d’espais amb llarga història esborrada. Amb una visió esbiaixada, s’esborren les històries dels llocs que conformaven i, a vegades, encara conformen, els barris, i les seves gents.

Els voltants de la plaça / JÚLIA VALLDOLITX
Els voltants de la plaça / JÚLIA VALLDOLITX

Les traces nascudes dels itineraris romans perduren, i en absolut és una anècdota o una insòlita casualitat, ans al contrari. La memòria entesa com un procés d’informació tendeix a convertir els fluxos, l’estructura de la propietat o la morfologia dels barris en una persistència que perdura evolutivament al pas del temps. I així doncs, l’evolució de la ciutat se n’ha de fer ressò, car la memòria és un factor que permet lluitar pels nous futurs possibles.

Trepitjant Glòries, fent ulls clucs, sembla un escenari de mals endreços, encreuament d’infraestructures, edificis enderrocats, i noves emergències arquitectòniques que semblen promogudes des de les novel·les de ciència ficció de finals del segle XX. Però la descomposició no explica la realitat del lloc. Glòries és un node complex, marcat per l’encreuament de les famoses vies diagonals de l’Eixample de Cerdà, sumades a la traça horitzontal de major cabal de la malla ortogonal, la Gran Via. Les infraestructures, tal com l’estructura de la propietat, condicionen les transicions dels espais de la ciutat.

La ciutat ha d’evolucionar tenint en compte la memòria gravada a l’entorn

Sovint el plànols ens enganyen, sovint és més important allò que no es representa que el que veiem dibuixat. La mà que amb cura determina els límits de les illes d’un eixample encara imaginari, en arribar a un dels encreuaments més transcendents de la nova ordenació s’atura, i apareix el temut blanc. El més revelador dels buits que ens indica, ja des del segle XIX, el que serà un dels punts més indeterminats de la Barcelona dels segles XX i XXI. Però la plaça de les Glòries no és ni ha estat mai un full en blanc, ben al contrari, el fet que Cerdà no ho representés explícitament en els seus estudis revela la dificultat d’interpretació de les traces d’una història més complexa que a simple vista és difícil imaginar.

El Rec Comtal

La plaça de les Glòries està situada en un clot natural (accident geogràfic que donarà lloc al nom del barri), un territori fèrtil per a l’agricultura de regadiu, molt proper a les llacunes i aiguamolls que definien el que després coneixeríem com el Poble Nou. Des de l’època romana, la morfologia d’aquest territori es veié determinada per la construcció del que després es coneixerà com al Rec Comtal.

La Barcino romana va arribar a tenir dos aqüeductes que abastien d’aigua la colònia. El més antic, i més conegut, és el que conduïa l’aigua des de Collserola. Les restes són encara visibles en moltíssimes construccions del centre històric de la ciutat, atès que accedia a la ciutat per l’actual plaça de la Catedral. L’altre, de construcció més recent, hauria estat el que conduïa les aigües del riu Besòs i de les mines de Montcada i Reixac fins a la porta nord-est de la ciutat, travessant l’actual barri del Born.

Plànol del Rec Comtal, que antigament travessava la zona de les Glòries
Plànol del Rec Comtal, que antigament travessava la zona de les Glòries

Després de la caiguda de l’Imperi, amb la conseqüent disminució de la població, els aqüeductes van ser abandonats i Barcelona va abastir els seus ciutadans amb aigua de pous. No va ser fins al regnat del Comte Mir —o Miró— (954-966) que per ordre del mateix es va recuperar el traçat del segon, però aquest cop no en forma d’aqüeducte, sinó en forma de rec o séquia. Així serà com aquest traçat hidràulic prendrà el nom de Rec Comtal o Regomir.

L’aigua d’aquest rec, vinguda de les mines de Montcada, es va utilitzar per al consum humà fins l’any 1918, suprimit arran d’una terrible epidèmia tifoide els anys 1914 i 1915. No obstant això, fins l’any 1966 es va seguir emprant per a altres usos, i al 1989 fou definitivament abandonat per la connexió Ter-Llobregat.

El Rec Comtal, en funció fins al segle XX, dóna nom a tot un seguit de carrers pel seu antic pas

Avui dia, la nomenclatura d’alguns carrers de Barcelona, com el carrer del Rec, el carrer del Rec Comtal, el carrer de la Séquia, el carrer de les Basses al Born i el carrer de la Séquia Comtal al Clot, ens recorden el seu recorregut i la importància cabdal en aquestes zones de la ciutat. Fins als nostres dies ha perdurat parcialment enderrocada la caseta de control de les aigües del Rec, situada al carrer del Dos de Maig, 187, i construïda l’any 1885 per la Sociedad de Propietarios Interesados en el Aprovechamiento de las Aguas de la Acequia Condal, per tal de mantenir un registre de les aigües per a l’ús industrial. Però és en la forma urbana (mitjançant l’anàlisi del parcel·lari de la ciutat) on més patent queda el recorregut del mateix, essent l’estructura de la propietat de la terra més permanent que els usos de la mateixa.

Al llarg del recorregut de la séquia durant l’edat mitjana s’hi van desenvolupar molins hidràulics vinculats a l’agricultura de la fèrtil plana, i va ser aleshores que va començar a conèixer-se com El Clot de la Mel. Més endavant, els molins van cedir lloc a fàbriques de cotó conegudes com indianes i grans farineres, a la vegada que s’hi desenvolupaven petits tallers familiars, metal·lúrgics i de fusteria. Aquesta prematura industrialització va ser el tret de sortida de la implantació de grans recintes industrials i més tard el desenvolupament del Poble Nou.

Podeu llegir la segona part de l’article aquí.

Un comentari

  1. mfando
    mfando abril 30, 10:29

    Interesantíssim.

    Respon a aquest comentari

Escriu un comentari