La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Imma Puig Antich: «No hi ha futur sense un passat clar i net»

Quaranta anys després de l'execució de Salvador Puig Antich, les seves germanes Imma, Montse, Carme i Merçona continuen exigint justícia i veritat
Imma Puig Antich: «No hi ha futur sense un passat clar i net»
Imma Puig Antich / MAR LOPEZ
març 19
09:00 2014

El passat 2 març es van complir 40 anys de l’execució del jove anarquista Salvador Puig Antich, acusat de l’assassinat d’un dels policies que el va detenir. Víctima de la repressió del final del franquisme, el militant del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) va ser jutjat per un tribunal militar que el va condemnar a dues penes de mort. Des d’aquell moment, fins al dia d’avui, les seves germanes Imma, Montse, Carme i Merçona busquen la revisió d’una sentència que va convertir Puig Antich en l’últim executat pel franquisme i el darrer pel mètode del garrot vil.

El Salvador, un jove “anarquista i llibertari”, segons paraules de la seva germana gran, Imma Puig Antich, va entrar a formar part del MIL el 1971. Arran de la participació en aquesta organització, la policia el va detenir el 25 de setembre de 1973, en una acció que va acabar amb un policia mort i en què Puig Antich va rebre l’impacte de dos trets. En el judici posterior no es va permetre que la defensa realitzés proves de balística per demostrar que el cos del policia mort havia rebut més trets que els que havia disparat el Salvador; d’altra banda, l’autòpsia es va realitzar en una comissaria i no a l’Hospital Clínic, on havia arribat el cos del policia.

Després que la justícia espanyola els hagi denegat dues vegades la petició de revisió del cas, les germanes Puig Antich s’han sumat a la querella argentina contra crims del franquisme. Aquesta causa investiga més de 300 casos en què s’assenyalen responsables, amb noms i cognoms, d’assassinats, desaparicions, tortures i robatoris d’infants durant la dictadura franquista.

El periodista Jordi Panyella afirma en el seu llibre, Salvador Puig Antich, cas obert, que qui va matar el policia Francisco Anguas, “té nom, cognom, pistola i placa de policia”. Què en penseu vosaltres?

Des del moment en què l’autòpsia del policia no es va fer al Clínic com s’havia de fer ni es van deixar fer proves balístiques és perquè pensaven que podria ser una bala d’un altre policia. El Jordi Panyella ens diu moltes coses en aquest llibre, a més amb noms i cognoms, i tot això ens ajuda molt, perquè es podria afegir a la querella argentina i, fins i tot, podríem tornar a presentar aquí l’intent de revisió del procés, però encara no ho hem decidit. Ara hi ha més proves i la gent en parla més. Fa 40 anys, encara que ells volen oblidar-ho i no hi ha manera d’oblidar-ho, i això, si més no, els incomoda.

Quan dius “ells”, a qui et refereixes?

Als militars i als policies. Als d’aquella època i als que encara n’hi ha de vius. Nosaltres demanem responsabilitats a persones amb noms i cognoms que encara són vives, i suposo que per això la justícia espanyola no accedeix a revisar el cas.

Sembla que el cas del Salvador és una combinació entre la manipulació per tapar un error policial i la repressió franquista. I això encara ara continua, per exemple amb els casos que van sortint a la premsa dels Mossos d’Esquadra. No han canviat tant les coses, per desgràcia.

BUSCAR JUSTÍCIA A L’ARGENTINA

La Coordinadora estatal de Suport a la Querella Argentina contra crims del franquisme (CeAQUA) demana justícia per 115.000 desaparicions i assassinats i 30.000 infants robats entre el 1936 i el 1975.

Són xifres que no poden passar per alt en una democràcia. I, a més, et diuen que no has de mirar al passat, que has de mirar endavant.

Per què s’ha d’anar a buscar justícia a l’Argentina?

A Espanya s’ha fet un canvi de la transició a una democràcia amb molta merda soterrada. No només del cas Salvador, sinó també dels 300 casos que recull la querella. La gent ha tingut molta por durant molts anys i ara, per sort, comencem a no tenir-ne tanta. Si la querella de l’Argentina sortís seria una bomba per l’estat.  Però jo em penso que no es permetrà.

Heu estat en aquest procés des de finals del franquisme, passant per la transició i fins ara. Creieu que ha existit aquesta “transició”?

No. I sobretot pel que fa a tot l’estament jurídic. Això no ha canviat. Sí que hi ha jutges nous, però encara ara, els que dominen estan massa implicats amb el franquisme.

Amb el pacte de silenci que es va fer durant l’anomenada transició, els socialistes van acabar protegint els mitlitars. Això, per nosaltres, és una manera de tapar la merda, i a la que comencen a sortir temes com els de les fosses comunes, no volen saber-ne res. Diuen que és passat i que s’ha de mirar al futur, però no hi ha futur sense un passat clar i net. En d’altres països els governs actuals demanen disculpes. I aquí, en canvi, com si no hagués passat res. I han passat moltes coses. És un país que ha patit molt.

QUARANTA ANYS EN LLUITA

Què us permet, després de 40 anys i tantes portes tancades, seguir lluitant perquè es faci justícia?

Quan van matar el Salva estàvem les quatre com quatre idiotes, més soles que la una, a part de gent propera, perquè d’estaments públics, res. Fins els vint anys posteriors, nosaltres recordàvem el Salvador com podíem, per concentrar la gent i que no s’oblidés, i que no es recordés com un assassí.

Jo, per exemple, abans de la querella argentina, ja tenia la sensació que el que volíem fer pel Salvador ja ho havíem aconseguit. Que a nivell governamental no? D’acord, però ja sabem que és molt difícil en aquest país, i tal com estan les coses ara encara menys que fa uns anys. Però al menys ja se sap que el Salvador Puig Antich no era un assassí.

Però ara se’ns ha obert la porta a l’Argentina, i si es pot fer un judici just, doncs hem de tirar endavant, ja no per nosaltres, sinó per tanta altra gent. Que potser no ho aconseguim, però hi ha una sensibilitat diferent a la del Puig Antich que hi havia el 2 de març del 74. Ara estem en un moment maco, estem eufòriques. I el fet de ser quatre germanes ens ha ajudat molt, ens dóna molta força.

Al llarg d’aquests anys, com us heu sentit tractades pels mitjans de comunicació?

A vegades ens criden per a la televisió, que és el que ens costa més, i algun cop hem dit que no, perquè ens hem sentit utilitzades; sembla que el fet que parli una germana dóna més audiència que si hi va un periodista, i no ens agrada gens. Sempre hem tingut por que s’utilitzés el cas “Puig Antich”, però també hem assumit el fet de que és un cas emblemàtic. Si el nostre cas va més de pressa perquè té més ressonància, esperem que darrere vinguin els altres.

SALVADOR MILITANT

Com seria avui el Salvador?

No crec que hagués canviat molt. Crec que el Salvador pensaria el mateix que va pensar en el seu temps, i el que pensem tots: que tot el que hem guanyat poquet a poquet, ho estem perdent si no ens espavilem.

Un heroi abans, un antisistema ara?

Crec que l’equivalent del Salvador ara sí que són el que se’n diu antisistema, la gent que vol anar molt més enllà, ser revolucionari, replantejar-s’ho tot, qüestionar-ho tot, perquè, al cap i a la fi, és inherent en la gent jove el fet de ser trencadora. I el Salvador el que volia era lluitar per la llibertat i per un país millor.

Què en penseu de com es recorda ara el Salvador?

Ara la gent el veu com un noi d’aquella època, normal. Pots estar d’acord o no amb el fet d’agafar les armes, però ara, almenys, se sap la veritat. No pretenem dir que el Salvador és un sant, no. De fet, ell va ser el primer que va dir que de màrtir no en volia ser, que era un pringat en tot cas.

La vostra opinió sobre la manera de fer i de pensar del Salvador ha canviat pel que fa a aquell moment?

No, no ha canviat. En l’única cosa en què no hi estic d’acord és en agafar les armes. Suposo que per por. I, de fet, el Salvador el cangueli el tenia, tot i que era molt més llançat que jo. I per exemple, a la pel·lícula que es va fer, surt una cosa que no és veritat, i és que ell no va disparar mai. En els atracaments ell era qui portava el cotxe i, en canvi, a la pel·lícula hi ha una escena en què en un atracament ell dispara. Ell va disparar dins la porteria el dia de la detenció. I ens ho va dir ell, que per fugir i per defensar-se havia disparat dos trets, però no sabia a on.

Cap comentari

No hi ha cap comentari

No hi ha cap comentari. Vols afegir-ne un?

Escriu un comentari

Escriu un comentari