La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Urbanisme i gènere a l’Eixample

Construir, o reconstruir, barris que no perpetuen les diferències i les desigualtats de gènere, classe, orígen de procedència, ètnia, orientació sexual o edat
Urbanisme i gènere a l’Eixample
març 05
12:00 2014

Què significa un urbanisme amb perspectiva de gènere? Vol dir treballar-lo nomès per les dones, és a dir, en oposició als homes? No; es tracta de pensar uns barris i unes ciutats amb tots els seus detalls i a través de totes les escales des de la complexitat i la diversitat, sense donar prioritats exclusives a considerasions econòmiques allunyades de les persones. Es tracta de construir, o reconstruir, barris que no perpetuïn les diferències i les desigualtats de gènere, classe, origen, ètnia, orientació sexual o edat.

Segons el Col·lectiu Punt Sis, el problema de fons és que la ciutadania i, per tant, el dret a la ciutat i les prioritats en la definició d’aquesta, s’han construït prenent de referència el món públic, la participació en el mercat i els espais assignats als homes. L’espai domèstic-femení no està inclòs en la categoria de ciutadania. Però la gestió de la vida quotidiana no es produeix nomès a l’interior dels habitatges. És tot un conjunt d’activitas, actituds, sensacions i experiències que es produeixen a l’espai públic, un espai tradicionalment considerat masculí. L’urbanisme i la planificació han de considerar les necessitats derivades d’aquestes tasques com a punts imprescindibles per dissenyar una ciutat inclusiva.

En l’urbanisme convencional això no es dóna. Es pot posar per cas el barri de l’Eixample de Barcelona, que és un referent mundial de la matèria. No es pot entendre un territori o entorn específic sense entendre les persones que hi viuen, amb les seves especificitats i necessitats diverses. Cerdà les va tenir en compte i es va basar per al disseny de l’Eixample en el seu estudi sobre les condicions de vida de la classe obrera. Aquestes idees, basades en les teories d’Owen, Fourier i Cabet, li van permetre concebre una ciutat igualitària estructurada en diversos nuclis veïnals. Coneixedor de les miserables condicions de vida i habitabilitat dels treballadors, va dissenyar un concepte ampli i ventilat d’habitatge. Però aquests estudis, encara que tenien en compte el problema de la classe social, no en feien una anàlisi de gènere.

El problema del lloc de treball a prop de l’habitatge, per exemple, no es tenia en compte, cosa que dificultava el desenvolupament de les tasques domèstiques i reproductives a les dones o els impossibilitava la incorporació al món laboral. La concepció de l’Eixample com a barri majoritàriament residencial no és adequada per satisfer les necessitats quotidianes de totes les persones. A més, el consistori, responsable de l’aplicació del pla urbanístic, va deixar en mans de la iniciativa privada l’execució, i el pla va ser mutilat: van augmentar les àrees i els volums edificables cada cop més i van reduir les mides dels habitatges i serveis.

L’ideal de Cerdà d’aconseguir una ciutat igualitària no es va acomplir, i l’Eixample es va consolidar com a centre de la burgesia. Així es va crear una segregació entre la Dreta, on l’alta burgesia va encarregar la construcció dels seus habitatges a Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, entre d’altres, i l’Esquerra de l’Eixample, més allunyada del nucli urbà, que va quedar per a la petita burgesia i per a la classe treballadora. Allà és on van anar a parar els equipaments que no eren desitjables: l’hospital, l’escorxador, la presó. La línia divisòria era el carrer Balmes, per on passava el ferrocarril. La burgesia va utilitzar aquella divisió física de la trama i els habitatges amb dues bandes característics de l’Eixample per portar a terme dues qüestions de discriminació per motiu de gènere: la doble moral sexual i el confinament de les dones lluny de la vida pública.

A la part davantera dels habitatges, on hi entrava la llum natural, hi havia el món dels homes: el despatx, la sala, allà on es rebia els convidats. A la part del darrere quedava el lloc tancat del gineceu: les dones brodaven i planxaven o, si eren de classe social més alta, prenien el te. Al carrer Aribau, situat dos carrers més a l’esquerra de Balmes, els senyors hi posaven els pisos per a les seves amants, ja que sabien que les seves dones mai no creuarien més enllà de Balmes. Les minyones, en canvi, que vivien a l’Esquerra de l’Eixample i havien de creuar cada dia Balmes per anar a treballar a les cases dels senyors, eren víctimes de múltiples accidents al pas del ferrocarril per la manca de seguretat.

En la societat actual, els rols de gènere tendeixen a difuminar-se i les tasques assignades tradicionalment a les dones deixen de ser responsabilitat exclusivament seva. Tanmateix, al projecte urbà, les decisions sobre els habitatges i els equipaments (horaris, característiques, localització, etc.) se segueixen pensant des de la divisió de rols, com si hi hagués una persona amb un horari alliberat per dedicar-se a l’atenció de persones dependents o a les tasques de la llar. Així tenim els problemes actuals de la manca d’escoles i guarderies públiques a l’Eixample i la desaparició del comerç de barri en determinades zones, amb els conseqüents desplaçaments obligatoris i la dificultat afegida de la gestió del temps.

La perspectiva de gènere aplicada a l’urbanisme significa, per tant, posar en igualtat de condicions les exigències derivades del món productiu i les derivades del món reproductiu, és a dir, les necessitats quotidianes d’atenció a les persones. Situar ambdós móns al mateix nivell d’importància evitarà ampliar o mantenir les desigualtats.

Cap comentari

No hi ha cap comentari

No hi ha cap comentari. Vols afegir-ne un?

Escriu un comentari

Escriu un comentari