La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Els instituts públics de l’Eixample: una minoria en perill

Per cada institut públic de secundària al districte, n'hi ha cinc de privats
Els instituts públics de l’Eixample: una minoria en perill
Façana de l'IES Fort Pius de l'Eixample
febrer 19
09:00 2014

L’Eixample és el districte més poblat de Barcelona: amb 246.997 habitants, té un 11,5% de població infantil i un 7,5% de població jove. Segons el recull estadístic sobre l’escolarització a la ciutat de Barcelona del curs 2012-2013, elaborat pel Consorci d’Educació de Barcelona, del nombre total d’alumnat de l’Eixample, prop del 25% pertany a centres públics, mentre que els centres concertats acullen més del 70% de l’alumnat. D’un total de 213 centres que ofereixen Educació Secundària Obligatòria (ESO) només 65 són de titularitat pública. Aquesta mateixa desproporció es dóna en els centres on s’imparteix batxillerat: d’un total de 158 centres, només 60 són públics. Durant aquest curs, 7.184 alumnes s’han matriculat a l’ESO i 4.046 a batxillerat, dels quals 1.609 i 1.443 ho han fet en centres públics, respectivament.

L’escola pública disminueix mentre les demandes i les necessitats de la societat augmenten. El volum de població en edat escolar és més gran any rere any, però en canvi no s’obren nous centres per abastir aquest increment d’alumnes.

Actualment, el nombre d’instituts públics a l’Eixample es pot comptar amb una mà. A la Nova Esquerra de l’Eixample, l’institut Ernest Lluch i l’institut Escola del Treball; a l’Antiga Esquerra de l’Eixample, l’institut Poeta Maragall; l’institut Lluïsa Cura a Sant Antoni; a la Dreta de l’Eixample, l’institut Jaume Balmes, i al Fort Pienc, l’institut Fort Pius. Tots aquests centres ofereixen estudis d’ensenyament secundari i també cicles formatius de grau mitjà i superior.

Als centres privats, ja siguin concertats, subvencionats o totalment privats, es viu un panorama molt diferent: la llista arriba fins a 26 instituts. Molts d’aquests centres, majoritàriament localitzats als barris més cèntrics i on es concentren les classes socials de major poder adquisitiu, són d’origen religiós, com el cas de l’institut Casp-Sagrat Cor de Jesús, les Dominiques de l’Ensenyament de Barcelona, Escola Pia de Nostra Senyora o la Immaculada Concepció.

Aquesta majoria de centres privats en detriment de centres públics a l’Eixample no és proporcional al nivell adquisitiu de la població del districte, sinó que és una evidència més del desequilibri entre els barris de l’Eixample. El centre turístic i comercial, amb els barris de la Dreta de l’Eixample, l’Antiga Esquerra i la Nova Esquerra, on es troba part de la classe alta de Barcelona, contrasta amb la resta de barris: Fort Pienc, Sagrada Família i Sant Antoni, barris més perifèrics.

El paper del Districte

Des de l’inici de la crisi econòmica, els governs i les administracions locals han aplicat unes mesures enfocades en la reducció d’inversió en els serveis públics més bàsics com la sanitat i l’educació. Aquestes mesures passen per retallades en els serveis públics, però també per privatitzacions dels mateixos.

En aquest sentit, Àlex Juanmartí, militant de la CUP de Barcelona a l’Eixample, apunta en el seu article “L’Eixample: bastió de l’escola privada” que “l’objectiu de les retallades té un clar contingut de classe: afavorir els espais d’acumulació del capital en la sanitat i l’educació reduint la ‘càrrega’ de les despeses públiques ‘improductives’ per al capital, alhora que crear unes relacions laborals diferents basades únicament en el benefici”.

Segons l’informe del Consorci d’Educació de Barcelona, el curs escolar 2013-2014 va iniciar amb 233.334 alumnes d’ensenyaments de règim general, 4.783 alumnes més pel que fa al curs anterior. Tot plegat fa que la xifra del professorat de centres públics dependents del Consorci sigui insuficient: 7.785 docents, amb un augment de 58 docents en relació al curs anterior.

Aquest curs està marcat per noves retallades en la partida d’Educació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, amb 450 milions d’euros menys i un percentatge que no arriba al 15% del total dels pressupostos.

Les retallades en educació, en el cas de les escoles i els instituts, s’han manifestat fonamentalment en tres formes: la reducció de les beques escolars i de menjador (en el curs 2012-2013, 3.799 sol·licituds d’ajuts de menjador no van ser adjudicades); en les substitucions de mestres, sobretot a llarg termini, i en l’augment de la ràtio d’alumnes per classe. Aquests són els efectes directes de la reducció de les inversions en l’educació; però a la vegada, les retallades han provocat més segregació d’alumnes i més pressió econòmica per a les famílies per accedir a un dret bàsic com l’ensenyament.

En aquest cas, l’administració local no ha assumit la responsabilitat social que se’n desprèn de la seva funció com a ens públic, a través del Consorci d’Educació de Barcelona o de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona, en no atendre les demandes i necessitats de la població que es troba amb dificultats, bé a l’hora d’accedir a l’ensenyament públic o també en la tasca del personal docent per oferir una educació pública amb garanties de qualitat.

El Districte no atén les demandes i necessitats de la comunitat educativa, malgrat que el seu regidor, Gerard Ardanuy i Mata, al mateix temps president d’Unió Democràtica a Barcelona, concentra en la seva persona els càrrecs de regidor d’Educació i Universitats, president de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB) i vicepresident del Consorci d’Educació de Barcelona.

Les solucions que ha trobat l’administració passen per concertar els centres privats o per contractar personal no funcionari per cobrir part de la demanda pública. Per centrar l’atenció pública en un altre punt, des del districte s’ha insistit en situar com a principal amenaça a l’educació la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE), que malgrat ser un atac directe al model d’educació pública català i a la immersió lingüística, no és competència de l’administració del districte. Sí que ho és, en canvi, l’assistència als centres d’ensenyament que per manca de recursos no poden fer front a deficiències en les infraestructures, o altres necessitats més immediates, que es presenten en el funcionament diari de les escoles i instituts.

En el darrer PAD (Programa d’Actuació del Districte), que planifica la gestió del districte per al període 2012-2015, es van presentar iniciatives en l’àmbit de l’educació en la línia de “disminuir l’absentisme i disminuir l’índex d’abandonament escolar amb diferents programes: Programa d’impuls a la lectura, Programa Èxit, Pla experimental de llengües estrangeres (PELE), Suport educatiu personalitzat (SEP)”. Però un dels punts destacats és aquell en què el districte es compromet a “instar a la Generalitat a l’execució del projecte de l’IES Germanetes en els espais cedits per l’Ajuntament”.

A la Nova Esquerra de l’Eixample, un solar situat a la confluència dels carrers Comte Borrell i Consell de Cent, espera des de fa més de cinc anys que s’hi construeixi un institut de secundària. L’espera es converteix en reclamació per part de les famílies del barri que no obtenen plaça a l’IES Ernest Lluch, com explica a la seva pàgina web el grup Recreant Cruïlles, creat per l’Assemblea de l’Esquerra de l’Eixample. Una plataforma “perquè es construeixin els equipaments promesos i per reivindicar l’aprofitament del solar mentre no s’hi construeixin els equipaments i durant la seva construcció”. I que celebrava el passat 25 de gener, finalment, la concessió del solar de Germanetes com a espai públic per al barri. És aquest un cas més de victòria dels veïns i les veïnes en la lluita per l’espai públic.

AMPAs: protagonistes de la lluita a l’Eixample

Els col·lectius que viuen i pateixen els efectes d’aquestes retallades en primera persona són el professorat, juntament amb la resta de personal que treballa en els instituts, i l’alumnat. A diferència dels estudiants de graus superiors o d’universitats, sovint l’alumnat dels instituts de secundària i cursos inferiors no arriba a comunicar o denunciar les possibles deficiències o carències que puguin donar-se als centres d’ensenyament per manca d’inversions.

De la mateixa manera que està succeint en molts altres espais de l’administració pública, en l’àmbit de l’educació són els treballadors qui supleixen les mancances d’un sistema que està ofegant l’educació pública. Un dels principals símptomes d’aquest deteriorament és la falta de personal substitut en casos de baixes laborals de més de tres dies. Els professors i professores es combinen les tasques com poden, una estratègia que a la secundària es fa difícil ja que les matèries són més específiques, i no les pot impartir qualsevol docent.

En aquest context es fa necessària la presència de col·lectius i grups que denunciïn la situació que es viu en els instituts públics de secundària. En el cas de l’Eixample, aquesta responsabilitat l’ha adoptat la plataforma AMPA Eixample es Mou, coordinadora de les AMPA de l’Eixample. Les AMPA s’han preocupat per establir un contacte amb el professorat dels centres i posar-se a la seva disposició a l’hora de denunciar davant el Districte quines són les reivindicacions i demandes que es generen a les escoles i als instituts. Aquesta plataforma ha servit per coordinar les AMPA dels diferents centres de l’Eixample, que ja estaven actives abans de les protestes dels darrers anys.

L’Ana Maria Borrallo és professora de matemàtiques de l’IES Verdaguer, situat al districte de Ciutat Vella, i membre de l’AMPA de l’escola Fort Pienc de l’Eixample. Dins d’aquesta AMPA, forma part de la comissió de Qualitat de l’Ensenyament. També treballa per una renovació pedagògica des del grup Inspirats, que busca iniciar una nova idea pedagògica en la secundària que es preocupi pels interessos dels alumnes i les alumnes.

En el cas de l’AMPA de Fort Pienc, davant del procés de retallades “vam veure la necessitat de no deixar-se trepitjar i d’alçar la veu”, explica l’Ana Maria. Van començar per organitzar-se i formalitzar les reivindicacions, fer públic el que estava passant i demanar la col·laboració dels mestres i les mestres. Una col·laboració que, segons l’Ana Maria, no és fàcil perquè el nivell de mobilització i d’implicació encara és molt baix. “Em pregunto què més fa falta perquè companys meus diguin: ‘Ja està, fins aquí hem arribat’. No sé si és que la gent està més resignada, però en general hi ha molta queixa, però poca acció”, lamenta. Aquesta AMPA en concret s’ha reactivat arran de l’aparició dels primers efectes de les retallades de la Generalitat en educació, però ha aprofitat aquesta embranzida per posar sobre la taula el model pedagògic existent actualment al país.

Però mica en mica, l’AMPA ha aconseguit comptar amb el suport de moltes mestres que s’han vist amb suport a l’hora de denunciar les situacions més insostenibles. Una altra dificultat que es troben les associacions de mares i pares és la de l’actitud d’alguns directors i directores dels centres escolars. En aquest sentit, l’Ana Maria Borrallo reconeix que aquestes persones “no s’impliquen perquè estan amenaçades. A les reunions de direcció de centres des del Consorci d’Educació se’ls diu, sempre amb unes paraules molt políticament correctes, que elles també són administració i han d’escollir: ‘o esteu amb nosaltres o hi esteu en contra’”.

El Fort Pienc és un exemple de la situació en què es troben molts dels centres d’ensenyament públics, no només de l’Eixample, sinó també de la resta de districtes de Barcelona i de la resta de Catalunya. Des de l’AMPA Fort Pienc, la lluita en defensa de l’educació pública s’ha articulat en relació a tres reivindicacions. La primera és exigir que quan es produeixin baixes laborals de llarga durada entre el personal docent tinguin una substitució al cap de tres dies. En segon lloc, que no es treguin els recursos ja existents, i en tercer lloc, el manteniment i reparació de les infraestructures.

En el cas del Fort Pienc, davant un problema de goteres, un cop la directora del centre va esgotar totes les formes per reivindicar la situació, van ser les mares i els pares de l’alumnat qui van anar al tècnic d’educació del Districte i van fer la denúncia. Una estratègia que, en aquest cas, els ha funcionat, segons explica l’Ana Maria: “Quan s’ha començat a moure més és quan hem anat les mares i els pares dient que si no ens donaven una solució faríem el que fos. I de moment ja s’han compromès i hi ha una data d’inici de les obres de reparació”. Una altra acció que van dur a terme en el curs passat va ser una campanya de recollida de signatures pel problema de les substitucions, a més d’un vídeo de denúncia que va córrer per les xarxes i del qual van resultar millores en aquest assumpte.

La plataforma Eixample es Mou ha esdevingut l’eina fonamental en la lluita per exigir una educació pública i de qualitat al districte. Una lluita que és constant, al dia a dia dels centres d’ensenyament i també a les mobilitzacions als àmbits de la ciutat o del país.

Articles relacionats
Etiquetes
Comparteix