La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Raimundo Viejo: «Cal aconseguir que el procés de producció del coneixement arreli en el teixit social»

Raimundo Viejo Viñas, professor de teoria política i editor d’Artefakte, va estar present a l’acte de presentació de LA INTERVIA, al novembre del 2013
Raimundo Viejo: «Cal aconseguir que el procés de producció del coneixement arreli en el teixit social»
Raimundo Viejo durant la presentació de LA INTERVIA a la Casa Groga del Fort Pienc
gener 22
09:00 2014

Quin paper tenen els mitjans contrainformatius en un context de possible canvi de règim?

D’entrada, la producció d’un altre estat d’opinió: aconseguir que sigui possible creure el que és possible. Els mitjans oficials, que no són de comunicació sinó de propaganda del règim, tenen com a tasca impedir que es cregui que és possible un canvi. En segon lloc, han d’afavorir no només una opinió contrària sinó també una pluralitat interna. Cal tenir sempre opinions diverses perquè aquest és un valor democratitzador. Si només ofereixes un mirall, una opinió en el sentit contrari, caus en la trampa de pensar que hi ha només una única veritat vàlida i, per tant, tornes a reproduir el que estaves criticant. Hi ha una tercera tasca molt important: la de formar. De la mateixa manera que amb l’auge de l’assemblearisme hem après noves pràctiques comunicatives, hem arrossegat també inèrcies històriques. Per tant, aprendre a comunicar és també una de les funcions dels mitjans alternatius.

A banda dels mitjans oficials i els de contrainformació, hi ha una mena de “tercera via” comunicativa, mitjans que, sense apartar-se del model productiu convencional, tenen un punt de vista més crític. Quin paper juguen en aquest canvi de model?

Certament són ambivalents. En llegir informacions d’aquests mitjans —que tot sovint recorren a l’humor o a la sàtira per tractar-les— un no n’acaba de captar el posicionament editorial. Penso que és positiu perquè és símptoma que hi ha un comandament que no pot assolir el control social que voldria a través de la seva propaganda. Però d’altra banda, és símptoma també d’un altre problema, que és la nostra pròpia incapacitat d’ironitzar la nostra tasca. Als moviments socials i a l’activisme som particularment proclius a la tragèdia: tenim una tendència a emfatitzar els aspectes dramàtics (la policia, la repressió…), i això no és una fortalesa sinó una debilitat. Cal saber que hi haurà derrotes i victòries i que no podem viure en una tragèdia permanent. En canvi, els mitjans del poder han sabut cobrir aquesta necessitat a través de l’humor (les sàtires televisives, les vinyetes dels diaris…), sense entrar a una crítica seriosa de la versió oficial.

Com a editor d’Artefakte, també tens experiència en les eines de producció fora de la maquinària del sistema. Què t’ha aportat aquesta experiència?

El projecte Artefakte ens ha descobert que el món editorial està en fallida i que, igual que el món bancari, ha patit una concentració del poder en els grans grups empresarials i ha sentenciat a mort els negocis mitjans. És un escenari complicadíssim per la viabilitat econòmica, però nosaltres hem entès que, ja que la universitat també viu un moment de crisi, cal resoldre l’equació d’assolir una societat de coneixement tot aprofitant la que es considera la generació millor formada de la història i alhora ser capaços de fer més que llibres. De la mateixa manera que el pla Bolonya calcula la destinació de tots els recursos de la societat a satisfer les demandes de les grans multinacionals, nosaltres busquem invertir aquesta mètrica i aconseguir que el procés de producció del coneixement arreli en el teixit social. Ens poden treure les nostres feines a les institucions —jo he perdut la meva feina a la Universitat Pompeu Fabra per donar suport a la vaga—, però no ens poden treure els coneixements del cap. En un mercat individualista i competitiu de tots contra tots, és clar que sortim perdent, però si actuem col·lectivament amb altres persones, comença aquí una lògica d’inversió. Amb la producció de commons, de recursos i riquesa compartida, l’empoderament és cada vegada més gran. El que interessa és sortir endavant produint noves coses: aquesta és l’aposta estratègica.

I què passa amb les persones que volen dedicar-se al periodisme i que sigui una feina remunerada? És compaginable el periodisme professionalizat amb el periodisme com a agent social?

Hauria de ser-ho, de la mateixa manera que hauria de ser possible que la gent que té uns determinats coneixements pogués viure d’aquests coneixements i no d’un càrrec a la universitat o a qualsevol altra institució. La qüestió és trobar models en què totes dues coses siguin compatibles. Hem viscut durant dècades al resguard de l’opulència de la societat capitalista, cosa que ens permetia —i era la norma— participar en xerrades i conferències, escriure articles d’opinió… tot gratis. Ara, però, entrem en un període d’escassetat i cal canviar el xip i començar a pensar en termes de sostenibilitat de les vides. Sé que és fàcil de dir i difícil de dur a la pràctica, però cal trobar les esquerdes dins del sistema econòmic actual per aconseguir articular models econòmicament sostenibles. Per mi, la clau és treballar conjuntament: cal deixar de banda les estructures orgàniques jeràrquiques i apostar per xarxes de suport i col·laboració que inverteixin els fluxos de poder (que deixin de ser de baix cap a dalt i que es tornin horitzontals). La retòrica de l’horitzontalitat està molt estesa i és molt positiva com a ideologia, però és responsabilitat de tothom que deixi de ser un adjectiu i es converteixi en una realitat.

Cap comentari

No hi ha cap comentari

No hi ha cap comentari. Vols afegir-ne un?

Escriu un comentari

Escriu un comentari