La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Desallotjareu un espai, però no les seves lluites

Ara que sembla que l'especulació, l'autèntica alcaldessa i reina d'aquesta ciutat, ha condemnat l'APE a desaparèixer, cal fer saber a les veïnes que ens quedem sense l'únic espai del barri gestionat des de i per al jovent
novembre 24
11:00 2013

Recordo la impressió en obrir la pesada porta de fusta de l’APE per primera vegada, fa quasi nou anys. Color enmig de la grisor del ciment. Joventut, frescor, vida —un tresor— amagades en un carreró estret i oblidat més d’aquest barri tremendament impersonal. Me’l va descobrir una assemblea contra el Tren d’Alta Velocitat, el TAV, que amenaçava ja amb destruir part del nostre territori, i no vaig trigar gaire a sentir-me en aquell antic taller, que recuperava activitat i utilitat després de dècades completament buit, com si fos a casa meva. Aquella caseta de dues plantes era la millor ofrena que dos grups de joves del barri, Gatzara i l’Assemblea per un Casal Popular a l’Eixample, ens podien haver fet a les veïnes i veïns que en aquell moment eixíem ja de l’adolescència amb voluntat d’organitzar-nos políticament i cultural, i a les generacions que vindrien darrere nostre.

Poc s’ho devien imaginar, les que després han estat companyes de tantes lluites, que okupant el casalot abandonat estaven sembrant la llavor d’un moviment organitzat que creixeria tantíssim. D’un moviment que acabaria ramificant com un arbre ben arrelat i parint espais com l’Assemblea de Joves de l’Eixample Nord, la millor escola de formació —juntament amb el col·lectiu Telèfon Roig— sobre alternatives polítiques i de relacions entre persones. Petits nodes d’autoorganització, com la coordinadora gestora de l’Ateneu, la CAPE, es multiplicaven aviat i feien néixer la cooperativa de consum I un Rave!, els tallers de guitarra, d’autodefensa, de gènere, de capoeira, el col·lectiu Eixam. D’un moviment que, anys després, havia creat al barri un front sòlid i fort de resistència política i cultural, al caliu del qual naixerien Endavant Eixample, l’Assemblea de Joves del Fort Pienc, el Casal Independentista La Cruïlla, la Candidatura d’Unitat Popular del districte, l’Assemblea de Drets Socials de l’Eixample o el grup de Bruixetes del barri.

Si aquells murs gruixuts, tant refractaris a les noves capes de pintura amb què els anàvem cobrint, parlessin, narrarien la història d’amor i compromís més bonica, la d’unes veïnes que durant nou anys han treballat per tornar el sentiment comunitari al barri. I parlarien, a la jutgessa o a qui fos, de la quantitat incomptable de cares que han vist passar per aquest espai: d’alumnes i professores dels instituts i escoles del districte, de caps, nens i nenes de l’Agrupament Escolta Antoni Gaudí, de les colles de cultura popular del barri, dels socis i sòcies de l’AVV de Sagrada Família i de les AMPA, de joves i no tan joves de tots els moviments polítics anticapitalistes de la ciutat, del país i de diversos països del món. Parlarien, aquestes parets, amb emoció continguda, de vivències que  han marcat les tres primeres dècades de la nostra vida. De tantes xerrades, cafetes, festes, somriures, riallades, abraçades, debats, discussions i cops a l’esquena que ens empenyien a continuar lluitant. De com un grup de joves va fer front —colze a colze, juntes com ho hem estat sempre— a la mort d’un company i amic, de les hores d’impotència i de nervis que van seguir les detencions del Jona i, anys després, del Sergi, d’aquesta intensa felicitat que regalen les victòries merescudes i que impregnava l’ambient aquell 2 de maig en què vam celebrar-hi l’absolució del Jona. De tantes Festasses —la festa major jove del barri— compartides, d’aquelles reunions de la Taula de Joves, del dia en què l’AJEN va desaparèixer, traspassant el llegat de set anys a Arran Sagrada Família, de la nit que vam passar fent guàrdia perquè no ens tiressin a terra l’Ateneu per error. Com es desallotgen tants records, tanta experiència, tantes hores compartides, tanta energia invertida?

Ara que sembla que l’especulació, l’autèntica alcaldessa i reina d’aquesta ciutat, ha condemnat l’APE a desaparèixer, cal fer saber a les veïnes que ens quedem sense l’únic espai del barri gestionat des de i per al jovent. Però, sobretot, cal dir més fort que mai als responsables polítics municipals, còmplices d’això, que allò que redueixen a runes és només un lloc físic de reunió. Que malgrat les seves ganes, materialitzades en els obstacles que han posat als nostres actes públics durant tot aquest temps, de matar qualsevol iniciativa al barri que no puguin condicionar, la lluita de l’Ateneu ja fa anys que va transcendir aquelles quatre parets. Que els nuclis de resistència que omplen de vida comunitària els nostres carrers són cada dia més, i els espais buits al barri, també. I que batalles —a l’especulació— ja n’hi hem guanyat unes quantes.

Nora Miralles és periodista i membre del teixit associatiu de Sagrada Família.