La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Laura Arcarons: «Hem construit un teixit associatiu que no para de créixer»

La Laura és una jove del barri del Fort Pienc que, des de ja fa uns anys, participa de la vida al barri i de la creació d'un teixit associatiu al marge de les polítiques i interessos predominants. Actualment, milita a Arran Fort Pienc, a la COS i participa de la bastonera i del grup de dones de l'Eixample
novembre 12
07:00 2013

Laura Arcarons
Laura Arcarons

Quan vas decidir estudiar una carrera, tenies clar què volies fer?

No tenia gaire clar que volia estudiar geologia, però a l’institut i a casa assumien que aniria a la universitat. En aquell moment es donava poca porta oberta a una altra alternativa. S’entenia que eres una pèrdua si no feies uns estudis universitaris. No ho tenia gaire clar però el meu voltant em conduïa a fer-los.

Et vas crear unes expectatives pel que fa la carrera que vas triar?

Al principi sí que em motivava estudiar i el que et venia la societat era que, en acabar la carrera, tindries una feina estable i segura d’allò que havies estudiat. Amb els anys, he vist que aquestes expectatives no eren reals i que joves amb estudis universitaris ens trobem realitzant feines que no tenen res a veure amb la nostra formació.

Vas compaginar els estudis universitaris amb la feina?

Abans de començar la universitat treballava els caps de setmana sense contracte i en feines esporàdiques. Vaig començar primer i tenia bastant clar que volia marxar de casa, així que vaig estar treballant de becaria a la universitat durant dos anys i els caps de setmana en un forn i, després d’això, vaig buscar altres feines.

Et vas trobar amb dificultats a l’hora de compaginar ambdues coses?

Durant el meu primer any a la universitat, hi van haver totes les mobilitzacions de protesta en contra de Bolonya i la militància a la universitat requeria molt més temps que en un curs normal. Per tant, tenia dificultats per compaginar estudis, militància universitària i local, la feina i, a més, fer entendre tot això a la família.
Ja s’estava implantant Bolonya i el meu curs era l’últim amb docència de llicenciatura. Els estudis demanaven una dedicació més gran i, en el meu cas, sovint la presència era obligatòria. Em vaig trobar amb problemes com el solapament d’assignatures amb la feina o no poder demanar vacances en sortides universitàries obligatòries. Per part del professorat, la decisió de treballar era una opció i no una obligació, i no em posaven cap tipus de facilitat.

Vas decidir, en algun moment, independitzar-te?

Quan vaig entrar a primer, tenia clar que no podia marxar de casa fins que no acabés la carrera perquè no tenia temps per dedicar-me al món laboral i aconseguir prou estalvis. Va ser llavors quan vaig plantejar-me marxar de casa okupant però, després d’alguns intents frustrats i de totes les conseqüències legals que em va suposar, vaig trobar una possibilitat d’anar-me’n de lloguer. Amb la feina que tenia podia sobreviure i a finals de primer curs vaig marxar de casa.

Com és quadrar els estudis amb la feina i l’emancipació?

En el meu cas, els estudis em motivaven menys que la militància. El fet d’haver marxat de casa i construir un propòsit de vida fora de l’àmbit familiar, a més a més de la feina em permetien mantenir aquest projecte. A més, militava a la universitat i al barri, per tant els estudis passaven a últim terme. Això sí que m’ha passat factura, perquè he allargat un any més la carrera.
D’altra banda, més enllà de la dificultat que puguem trobar les joves en compaginar estudis, treball i emancipació, s’ha de remarcar la dificultat que tenim per independitzar-nos. L’elevat preu dels pisos, l’atur i la precarietat laboral ens condemna a passar, gairebé tota la vida vivint a casa. Per això és necessari i urgent plantejar una solució a la problemàtica de l’habitatge.

Fa unes setmanes, et van acomiadar de la feina. Ens podries donar el teu testimoni?

Portava 6 mesos treballant al Decathlon amb un contracte temporal per circumstàncies de la producció. Aquesta multinacional el que fa és contractar massivament treballadores joves i, principalment, estudiants. La durada màxima d’aquests contractes és de 6 mesos i, un cop finalitzats, justifiquen l’acomiadament per la finalització de la situació extraordinària per la que necessitava una injecció de treballadores durant aquest temps determinat. Aquest tipus de contracte és il·legal i no es tracta d’una situació excepcional de l’empresa, sinó que és la situació normal. Jo vaig ser una víctima més d’aquest tipus de contracte i, en el meu lloc, entrava una altra jove en la mateixa situació.

Amb altres companyes vam crear la secció sindical de la COS. La principal denúncia era la crítica a la precarietat laboral per la temporalitat dels contractes. L’objectiu principal era crear un espai de negociació amb l’empresa on acceptessin que aquests contractes eren fraudulents i es disposessin a regular-los tots. Per part de Decatlhon no va haver-hi cap predisposició i va ser quan vam començar a plantejar les mobilitzacions. De moment, hem fet dues concentracions al Decathlon del carrer Canuda. Ara mateix, estem treballant en consolidar la secció sindical per tal de continuar amb la lluita contra la contractació temporal. S’estan fent denúncies a inspecció del treball per constatar el tema dels contractes fraudulents i jo estic en procés de fer la meva denúncia a títol personal.

Perquè participes d’un sindicat de treballadores?

Principalment, per defensar els drets laborals de les treballadores i, a més a més, perquè entenc que la feina també és un espai d’intervenció política a més del carrer. Ja fa anys que la situació de les treballadores, sobretot joves, és molt precària. Els sindicats majoritaris responen a interessos polítics i la distància entre aquests i el col·lectiu de treballadores és creixent. A més, han mostrat total despreocupació cap a les persones que patim aquesta contractació temporal i que ens trobem desinformades.

Amb la nostra sindicació i la lluita al Decatlhon volem intentar enganxar tota la resta de gent jove que pot veure en això la possibilitat de canviar la seva situació laboral en la seva empresa.

A més d’estudiar i treballar, milites. Què n’extreus de la militància?

Al meu parer, quan milites decideixes portar a terme un tipus de vida. Per a mi és un contracte de per vida amb la lluita. A mesura que vas prenent consciència, et fa estar intranquil·la amb el teu entorn per totes les injustícies, atacs i agressions que pateixes com a dona, com a  treballadora i com a part d’un poble oprimit. Tens la necessitat de fer-hi alguna cosa juntament amb totes les persones que també senten aquesta opressió.
El que el sistema busca és la passivitat del poble. Totes les polítiques van encaminades a que la gent no s’organitzi, es quedi a casa i s’alieni. Existeix un model d’oci i de relacions laborals que potencien aquest model. L’educació fa que la gent no sigui partícip de la seva vida i tot vingui fet i donat. Una manera de trencar amb tot això és organitzar-nos al marge i crear alternatives que facin que la gent jove tingui la necessitat de participar, en primer terme, a la vida de barri i, en general, per transformar la societat.

Quines coses t’afecten, tant negativament com positiva en tant que jove vivint en una zona com l’Eixample?

L’Eixample és una zona molt nova i la seva arquitectura fa que no hi hagi un nucli de vida de barri. Moltes zones són únicament residencials. No hi ha una història llarga de lluites transformadores ni de participació. A més, les polítiques de l’Ajuntament i la llei del civisme ens neguen a les veïnes l’ús de l’esplai públic. Qualsevol activitat que vulguin fer les entitats al marge del Districte són obstaculitzades i la criminalització de les accions del jovent organitzat són constants. Hi ha molta persecució quan es tracta de crear alternatives fora de la dinàmica capitalista. Com a aspecte positiu, destacaria tot el que hem anat creant al marge dels obstacles que ens han imposat. Hem passat de tenir un ateneu popular al barri a tenir un casal independentista i, fins fa poc, teníem La Resposta [un centre social alliberat a la plaça del Fort Pienc]. Tenim dues assemblees d’Arran, la Cup, Endavant. Tenim una bastonera i, des de fa molts anys, el Casal de Joves Xiroc i l’Esplai Xiroc. També hi ha l’ADSE i fa poc s’ha creat el grup de dones…  i ara neix un mitjà, La Intervia. Tot i les dificultats que se’ns plantegen, hem anat construint amb relativament pocs anys d’història un teixit associatiu fort que no para de créixer.

Cap comentari

No hi ha cap comentari

No hi ha cap comentari. Vols afegir-ne un?

Escriu un comentari

Escriu un comentari