La Intervia

El portal d'informació de l'Eixample

Jordi Ortiz: «Si perdem l’educació pública perdrem el model d’immersió lingüística»

Jordi Ortiz és pare de dos fills escolaritzats en centres públics, soci de l’AMPA de l’escola dels Encants i representant de les famílies al consell escolar. Va promoure la creació de la plataforma Encants en Lluita i participa activament a la xarxa d’AMPA de l’Eixample en Moviment
Jordi Ortiz: «Si perdem l’educació pública perdrem el model d’immersió lingüística»
Jordi Ortiz, activista per l'educació pública
novembre 05
01:25 2013

—Com neixen les anomenades AMPA en Moviment?

—El món educatiu no és especialment combatiu i era molt complicat organitzar les lluites a cada centre de manera aïllada. Es va optar per trencar les fronteres entre escoles i establir sinergies entre grups organitzats de tot el districte. L’AMPA Eixample en Moviment neix amb l’objectiu d’estendre la lluita laboral del professorat i establir complicitat amb les famílies. Volíem superar la històrica confrontació entre sindicats de mestres i AMPA, en què hi havia conflictes d’interessos sectorials que obviaven la mentalitat de classe.

—Abans del naixement de lAMPA Eixample en Moviment, però, ja existia una coordinadora dAMPA a lEixample. Quines reivindicacions tenia i en què és diferenciava daquest nou ens?

Gerard Ardanuy és com ‘la Santíssima Trinitat’ de l’educació a Barcelona

—La xarxa d’AMPA de l’Eixample existia abans de l’AMPA en Moviment i feia molt bona feina. Per exemple, vam anar darrere Gerard Ardanuy, que és com “la Santíssima Trinitat” de l’educació a Barcelona: regidor del districte de l’Eixample, regidor d’Educació i Universitats a l’Ajuntament i vicepresident del Consorci d’Educació de Barcelona. Sospitàvem que darrere de la manca de transparència en la gestió dels centres públics d’ensenyament hi havia interessos personals i que tenia a veure amb la negociació individual de cada centre. Ens porten cap a un model en què predominaran les direccions gerencials i la mercantilització, i estan convertint les direccions de les escoles en un concurs d’empreses privades. Obliden que això forma part del sistema públic i hauria de respondre a criteris de publicitat i transparència. L’AMPA en Moviment, d’altra banda, vol convertir-se en un espai pensat per a l’agitació social en defensa de l’educació pública al districte, més enllà de la feina de coordinació de juntes.

—Quines són les diferents estratègies de lluita en aquests moments?

—Ara mateix hi ha dues grans inèrcies en els moviments de defensa de l’educació: la que representa les organitzacions i l’assembleària, que vol lligar-la amb les altres lluites. Sempre hi haurà moltes reticències entre els dos sectors, l’etern debat entre els possibilistes i els que ho volem tot. Però la gran diferència és el model de participació política i de presa de decisions. D’una banda hi ha les estructures de les organitzacions i, d’altra, l’horitzontalitat i la no-representativitat. A les dues bandes ens agrada parlar d’allò que ens cohesiona com a moviment unitari, però penso que sovint ens equivoquem uns i altres en intentar obviar les diferències. Estem abocats a reconèixer-les i a participar cadascú de la manera que se senti més còmode. Jo veig virtuts i defectes en uns i altres i, tot i que em tira més el funcionament assembleari, reconec que a no té el poder organitzatiu i logístic que tenen les organitzacions gràcies a anys d’experiència. Podem aprendre molt els uns dels altres i estem obligats a fer junts aquesta part del camí, perquè en la base del problema estem d’acord en allò que cal evitar: el desmantellament del sistema educatiu públic.

—Quines diferències suposa la LOMQE estatal pel que fa a la LEC, la llei d’ensenyament vigent fins ara al Principat de Catalunya, aprovada pel tripartit.
—En línies generals, la LOMQE és pràcticament filla de la LEC, però hi ha una gran diferència: mentre la LOMQE és el resultat de la decisió unilateral d’una majoria absoluta, la LEC va néixer d’un consens relativament ampli entre diversos partits polítics. Això ens ha generat algun maldecap als que vam pronunciar-nos contra la LEC, perquè moltes persones del sector hi van votar a favor i al final hem hagut de sortir al carrer tots plegats per enfrontar-nos a la LOMQE.

—Com gestioneu les sinergies amb sectors que no comparteixen la totalitat del vostre ideari?
—És un repte d’aprendre a viure amb la dissidència. Ens necessitem els uns als altres i ara mateix el que hi ha en joc és més gran que les diferències entre nosaltres. Deixarem les discussions mentre recorrem la part del camí que ens toca fer conjuntament. I, tot i que és molt complicat, dóna resultats: si no hagués estat per l’Assemblea Groga, el col·lectiu de docents mai s’hauria trobat unes AMPA tan implicades en la lluita per l’ensenyament públic, incloent-hi en les seves reivindicacions els drets laborals del professorat. No volem perdre gent per les petites diferències, tot i no renunciar als nostres principis i conviccions.

La llengua no és una cortina de fum, és un aspecte molt important que cal defensar per tots els mitjans

—La vaga de docents a les Illes ha tingut molt ressò. Com s’ha vist des del Principat?

—Hem viscut tot el procés amb molta il·lusió. Hi ha una diferència fonamental, però, entre la situació de l’ensenyament a les Illes i aquí. La llengua va ser l’espurna que va encendre la flama a les Illes, mentre que aquí qui defensa això és el govern de la Generalitat, que en canvi en tots els altres àmbits aplica exactament les mateixes polítiques neoliberals que Bauzá. No parlaré de la llengua com una cortina de fum, perquè realment és un aspecte molt important i cal defensar el model d’immersió lingüística per tots els mitjans, però és l’únic punt que diferencia la llei que tenim aquí de la de Bauzà. I per més que la Generalitat defensi la immersió lingüística, si perdem l’educació pública, amb el temps també perdrem el model lingüístic, perquè només és defensable des del sector públic.

Cal una mobilització social realment potent, convençuda i sense complexos

—Quin és, al teu parer, el següent pas que s’ha de donar en la lluita per l’ensenyament?

—Hem arribat a un punt en què, no només el món educatiu sinó el conjunt de la societat, cal començar a actuar sense complexos, perquè els administradors de la cosa pública ho fan així, i ho fan pensant en els poders econòmics. En aquests moments no es descarta la possibilitat d’engegar una vaga indefinida, cosa totalment implantejable fa sis mesos. Però ens hem d’afanyar, perquè ja parlen de brots verds i d’aquí a un any ja pregonaran el final de la crisi, i bona part de la població s’ho creurà o s’ho voldrà creure per poder tornar a viure amb una certa comoditat. Hauran aconseguit el que jo penso que és l’objectiu principal d’aquesta crisi-estafa: aprimar al màxim el sector públic, retallar drets i augmentar la repressió. Quan aixequin la bandera del final de la crisi serà molt difícil reconquerir tot el que ens estan prenent. Malgrat tot, si ara aconseguim plantar cara amb contundència, si hi ha una mobilització social realment potent, convençuda i sense complexos, no hi haurà cap govern capaç d’aguantar-ho.

—Al barri hem tingut alguna experiència de models d’educació més lliures i cooperatius, que van més enllà de la proposta d’ensenyament públic. Com ho veieu des dels sectors que precisament defenseu el model públic?

—Precisament l’escola dels Encants s’aparta una mica del model convencional i fa una proposta molt innovadora en aquest sentit. Tot i això, el problema de projectes tan singulars dins del sistema públic és que podem acabar perdent el contacte amb la resta de centres. Hi ha problemes estructurals de l’escola pública que, encara que tu tinguis la possibilitat de donar-hi una solució molt vàlida en la teva comunitat, aquesta mateixa solució pot no servir per a altres centres públics com el teu, pagats amb els mateixos impostos, i això no és just en un sistema públic. Sóc un convençut del mètode pedagògic i de l’escola viva, però penso que si una escola vol ser cooperativa o lliure, això no deixa de ser una iniciativa privada. Quan parlem del sistema públic hi ha uns drets que han costat molt d’aconseguir i que s’han de defensar. Acceptar que la qualitat entri en el joc de la competitivitat entre centres és una línia per on jo no passo. La qualitat ha de ser homogènia de tot el sistema educatiu públic, ja sigui un projecte d’escola viva o convencional.

—Algunes persones no se senten cridades per aquesta lluita pel fet de no formar part del món docent i no tenir filles ni fills, quin missatge els transmetries?
—Quan veus que el teu veí es belluga per alguna cosa t’hi has d’interessar perquè segur que t’afecta d’alguna manera, encara que mai tinguis fills. Tot l’assumpte de les marees està molt bé per visibilitzar les diferents reivindicacions, però que no serveixi per compartimentar-nos sinó per mostrar que els atacs que patim en els diferents àmbits responen als mateixos interessos econòmics i polítics. Cal canviar el règim i les dinàmiques entre la política i l’economia perquè realment hi hagi un control democràtic per part del poble.

Jordi Ortiz junt amb altres tres històrics activistes dels barris de l'Eixample. D'esquerra a dreta: Gerardo Pisarello, Ortiz, Guillermo Rojo i Miquel Gené
Jordi Ortiz junt amb altres tres històrics activistes dels barris de l'Eixample. D'esquerra a dreta: Gerardo Pisarello, Ortiz, Guillermo Rojo i Miquel Gené

Cap comentari

No hi ha cap comentari

No hi ha cap comentari. Vols afegir-ne un?

Escriu un comentari

Escriu un comentari